03 de agost de 2019
03.08.2019

L'audàcia de la moderació

03.08.2019 | 06:00

Ni el to ni el vocabulari emprats en la política espanyola auguren res de bo per als propers mesos. La confrontació civil persisteix en un continuat esforç per reobrir qualsevol ferida. L'odi constitueix també un estat mental que es conrea laboriosament, dia a dia, des de múltiples fronts. La nostra situació actual no és aliena a les imperfeccions pròpies del nostre sistema constitucional, ni als errors que es van cometre en el seu desenvolupament, però el caïnisme exacerbat que patim poc té a veure amb dèficits democràtics i molt amb l'enverinament de les artèries morals del país. Si les generals del passat 28 d'abril van confirmar el desig majoritari de moderar les temptacions extremistes, al Congrés –després de tres mesos– segueix prevalent la droga dura de l'enfrontament. Regeix la desconfiança mútua i la por d'aparentar un excés de flexibilitat. Es diria que sense generositat no hi ha futur, com tampoc n'hi ha sense un fons de confiança. El problema és que unes noves eleccions al novembre poden canviar l'aritmètica dels partits però no el resultat final, que passa per acords amplis. Una societat trencada per la meitat –fracturada des de dalt, no ho oblidem, a cop de titular– no es reconstrueix com en el futbol amb la victòria d'un dels equips, sinó des d'una lògica diferent, com per exemple la que va fer possible la transició espanyola: la trobada dels diferents.
La fracassada investidura de Pedro Sánchez ha demostrat que lluny estem d'això. Ni l'estratègia negociadora del PSOE semblava conduir enlloc ni l'agres­sivitat negociadora d'Unides Podem facilitar cap acord. Per a sorpresa dels ciutadans, l'esquerra no va negociar sobre una base programàtica sinó sobre el repartiment de poder i l'autonomia de les dues formacions en les tasques de govern. Lògicament, amb aquests vímets no es pot edificar res. I segurament perquè mai es va voler construir res, més enllà d'una opinió pública ben disposada a acceptar les raons particulars d'un i altre. De la mateixa manera que l'accelerada cursa d'Albert Rivera per esborrar el caire més liberal del seu discurs només s'explica des de la lògica del poder: abandonar el centre per pugnar amb el PP per la primacia en la dreta. Un esforç en va si pensem en l'estructura territorial dels populars, que no resulta precisament fàcil de desarborar. Després dels resultats autonòmics, Casado ha estat més conscient i amb intel·ligència ha adoptat un perfil menys sorollós. Que siguin altres els que es destrueixin a si mateixos, deu haver pensat.
 L'estratègia a curt termini d'Iván Redondo respon a l'intent d'erosionar les bases polítiques que sustenten el vot d'Unides Podem i Cs. El gran error d'Iglesias consisteix a no haver acceptat un acord que en el substancial constituïa una taula de salvació per al seu grup. El gran error de Sánchez va ser no oferir un programa de mínims prou generós i ampli per sumar el PP i a Cs. O, el que és el mateix, no oferir una proposta a la qual no haguessin pogut dir que no. Perquè, avui o demà, l'única sortida a aquesta crisi sistèmica passa per desbordar l'estretor de les pròpies files i estendre ponts cap a l'altra riba. El primer que s'atreveixi a plantejar amb la credibilitat i la generositat suficient guanyarà la partida. L'audàcia, en alguna ocasió, és un sinònim de la moderació. I invocar aquesta moderació integradora de la diferència resulta avui audaç i valent.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook