Tot s'està preparant perquè aquest setembre i aquest octubre no deixin gaire enrere els del 2017. És ben possible que tinguem un octubre reloaded. Falta saber com serà la versió que viurem, però tot va girant cap aquí: les visites de Sánchez a Macron. La visita de Von der Leyen, comissària de la UE, a Sánchez i a Borrell, l'anunci de la revisió de la immunitat de Junqueras pel Tribunal europeu el 14 d'octubre (dos dies abans del límit de la presó provisional de Jordi Cuixart i Jordi Sànchez). Seria força estrany que abans no s'hagués fet pública la sentència del judici. Relliguin l'allioli. A diferència de fa dos anys, ara sabem moltes coses que ignoràvem. Sabem que Pedro Sánchez no s'atreveix a governar amb Podem. Sabem que ni el TS va avalar l'intent de la JEC d'impedir la candidatura del president Puigdemont a les eleccions. I que tota la porqueria abocada per Ciutadans als caps dels nostres mestres era només això, porqueria. Sabem que, sense els polítics exiliats, ara mateix només seríem un enorme mur de lamentacions. I sabem, és clar, el que han fet els partits independentistes des del 2017.
El conflicte entre les dues nacions no para de créixer. Dos anys de tirar-hi llevat tenen conseqüències. Alguns ens volen fer creure que la cosa és d'una altra naturalesa. Falòrnies. 66% d'execució pressupostària de l'Estat a Catalunya. Si algú els promet que en aquestes condicions els podrà millorar la vida, els enganya. Al segle XXI només hi ha dues maneres de mantenir unit un estat plurinacional: O hi ha voluntat de formar-ne part (evidenciada en un referèndum) o la força bruta, com sabem molt bé. El que està passant és de primer de colonialisme. La tardor, doncs, està servida. De motius per fer una Diada de nassos en tenim de sobres. A veure com hi arribem.
