La investidura fallida ha estat un desengany profund per a la majoria del progressisme espanyol, que, després dels resultats electorals, esperava una investidura tranquil·la, sense massa sobresalts. No ha estat així i tornem a estar en la incertesa de què passarà a la tardor.
No tenir govern fa que no puguem donar resposta de veritat (no sols a base de reials decrets) als problemes urgents que tenim i que van des de l'atur, la precarietat, la pobresa o les retallades de l'estat del benestar, fins als grans reptes pendents com el canvi climàtic i la contaminació, el model energètic o el món digital, per citar els més rellevants. A més es parla amb molta lleugeresa del setembre com si la situació que ens trobarem hagi de ser la mateixa que tenim ara. Pel contrari penso que, amb la sentència del procés, el Brexit i l'entrada del nou equip a la UE, el context a la tardor pot ser molt diferent. Podrem donar una resposta raonable als problemes que plantejaran sense un govern estable? Per sort estem a la UE i això aporta estabilitat (inclús amb un govern en funcions) però el paper que Espanya estava jugant a la UE i la resposta que haurem de donar al tema del Brexit, sigui quin sigui el camí que prengui, se'n ressentirà. En el tema català, creuen que és igual un govern en funcions que un d'estable per afrontar la sentència? Mantindrà ERC la seva actual postura amb la sentència del procés sobre la taula? Cal tenir ben present totes aquestes variables.
Molta gent busca culpables, és un tema que no m'interessa gens ni mica. Quan una negociació falla tots els protagonistes en són responsables en més o menys grau i cadascú n'ha de fer la seva pròpia valoració. El que m'interessa saber és què pretenien uns i altres i els motius profunds dels problemes. La pedra bàsica en la qual se sustenta un govern, sigui de coalició o de cooperació, és el programa de govern. Per definició, dos partits diferents ho són perquè tenen objectius i/o formes d'arribar-hi diferents. La primera cosa que cal és partir d'aquesta realitat i delimitar el que serà l'acció de govern, el programa, el que es tractarà d'aconseguir en la legislatura objecte del pacte. Aquest és un punt central d'un govern de coalició perquè tots els membres d'un govern, un cop constituït, sense deixar de ser membres del seu partit, passen a ser membres d'un òrgan col·legiat, el consell de ministres, sabent que això vol dir ser lleials a aquest òrgan. Quan parlen ho fan en nom del govern i han de treballar col·lectivament per portar a terme el programa pactat.
Posaré uns exemples. Vaig sentir l'altre dia una entrevista a Albert Batlle, el nou tinent d'alcalde de seguretat de l'Ajuntament de Barcelona. El periodista li preguntava si aplicaria el programa socialista i el tinent d'alcalde va respondre que l'alcaldessa era Colau i que decidien conjuntament les línies d'actuació i ho continuarien fent d'acord amb el pacte de govern. En canvi quan sento que els d'UP diuen que si no ocupen certs ministeris no s'apujarà l'SMI, penso que la cosa no funciona. L'SMI s'apujarà si en el programa conjunt que s'hagi pactat hi figura o si durant el mandat ho consensuen i mai serà la decisió d'una part del govern o d'algun ministre sinó una decisió del consell de ministres. Si no hi ha un programa conjunt i la voluntat de fer un sol govern, l'experiència està abocada al fracàs, no es tracta d'un govern de coalició.
D'aquí que la primera pregunta que em faig és per què no van començar per consensuar un programa de govern. A l'Ajuntament de Barcelona s'ha fet així, per què no per al govern de l'Estat? Si un govern de coalició o cooperació sempre és complicat, sense això el crec inviable. No conec les negociacions, no sé com s'han plantejat, però si es volia fer un govern sense programa previ, jo soc partidari de no fer-lo tot i el risc d'haver d'anar a unes altres eleccions. Fer un govern sense cohesió, i trobar-se amb problemes des del primer dia, no porta enlloc.
Les altres condicions per a un govern de coalició es deriven del que he dit. Si no s'actua com un òrgan col·legiat, si cada ministeri va per lliure o pitjor, si es volen fer dos governs, el govern de coalició no existeix, no té sentit. En el cas que ens ocupa, els ho dic de veritat, des de fora no he sigut capaç de veure que es donessin les condicions mínimes perquè la coalició funcionés i, tot i el desengany, prefereixo que no hagin fet un govern sense consistència. Crec que Iglesias va perdre l'oportunitat de participar en el govern dijous passat (en un govern que, com he dit, crec que no estava ben plantejat), ara ja no es discuteix aquesta possibilitat però Iglesias crec que es juga el partit. Si persisteix en el seu vol quimèric, pot trobar-se que està cridant molt, jugant fort, però que no té ningú al darrere.
I mentrestant tornem a les incerteses i ens debilitem. Pensin només que una nova pròrroga pressupostària allargaria la vida d'en Rajoy, que és el pare dels darrers pressupostos aprovats, i que governar s'haurà d'anar fent per decret llei com en el darrer govern, ja que el govern estarà en funcions i sense majoria parlamentària. Moltes veus qualificades demanen que PSOE i UP tornin a negociar. Potser podrien fer un treball gradual: acordar primer un projecte de pressupost per al 2020 (semblaria fàcil) i com a segon graó elaborar un acord programàtic per la legislatura. Això permetria que els ciutadans que més pateixen, els que més estan afectats per la falta de govern, poguessin entrellucar algunes solucions als seus problemes. I aleshores, sols aleshores, negociar quin govern fer.
