Filòsof gairebé clandestí. Hi ha dies poc agraïts. Allò que interessa d'un filòsof o d'un cronista és l'obra. També, el seu llegat i uns escrits potser no publicats. A qui l'interessen? La Generalitat sempre ha tingut una mena de recel a l'hora d'indexar i, sobretot, assumir l'obra de cervells esclarits. El poder s'atura i espera que gràcies a la mort se'n pugui fer homenatges. Puig és viu. És un testimoni excepcional sobre les avantguardes. Interessa el que ha viscut, potser la seva documentació no importi -un dia d'aquests acabarà al contenidor del seu barri-; es mereix un respecte. Sobrevivent de l'època del Dau al Set. És un filòsof que ha explicat una època que va modernitzar Catalunya. Va conèixer gent com Juan Eduardo Cirlot, qui, a hores d'ara, la pols del temps ha emboirat. La memòria es conforma amb virus i àcars. És llei de vida. Al poder públic no li fa gràcia que un filòsof estigui viu. Fa nosa. Potser hi hauria d'haver una brigada que exterminés els filòsofs. Comediants, escriptors i pallassos. Puig hauria de ser, per la seva trajectòria, un espècimen a conservar i, sobretot, escoltar. Estem en ­l'any Joan Brossa. És mort i tot són gràcies amb el poeta. Se'l celebra. Se li descobreix l'obra: un àcrata de la màgia. Mereix que se'l recordi. Brossa va trencar esquemes en la Catalunya benpensant. Era l'estrany de la colla. No pintava, pensava. Puig observava el caos i, va marcar, com Brossa, una manera d'interpretar la bogeria humana. Dos filòsofs. L'Arnau Puig ha interpretat aquella època irrepetible. Brossa va sotraguejar amb l'art impossible a la societat de dretes. Puig ho explicava i ho analitzava. És viu, recordeu-ho!