04 de agost de 2019
04.08.2019

Escrit amb vistes al mar

04.08.2019 | 06:00
Escrit amb vistes al mar

La sala de rebre. Des que vaig néixer i fins als catorze anys vaig viure amb la família en una casa del barri del pont nou d'Olot. Recordo que hi havia tota una sala, la més bonica del pis, habitualment tancada, era la sala de rebre visites i només s'utilitzava esporàdicament quan rebíem convidats. El millor sofà, la llibreria, les enciclopèdies, els millors quadres... i tancada. La sala del mira i no em toquis. Sovint hi passava llargues estones i em vaig aficionar a llegir entrades de l'Enciclopèdia Catalana i imaginar. Era el meu món, ja amb una certa tendència a buscar la confortabilitat si la tens a mà i pel mateix preu. Ara allí hi viuen altres familiars i lògicament la sala és utilitzada i ben aprofitada. He pensat en la sala de rebre de casa tot llegint l'excel·lent llibre de records d'infantesa i joventut del poeta Joan Margarit: Per tenir casa cal guanyar la guerra (Proa). En el períple dels primers anys de Margarit per diferents ciutats catalanes -entre elles Girona- i els seus anys de felicitat i calidesa a les illes Canàries, també recorda l'autor que quan van poder tenir cases confortables també tenien zones tancades per rebre visites.

Coses d'altres temps, els nostres pares i avis de la postguerra que demostraven estatus social amb les sales de rebre. Mentres quadrats congelats pels dies de conveniència. Arribat al pis de l'estiu, també he trobat aquestes vaixelles i aquests gots i copes en una vitrina, morint-se de pena. Hem decidit utilitzar-los. Treure tot el suc al que tenim al nostre voltant. La societat de l'acaparar que encara reverberava les estretors de la postguerra ha donat pas a una societat on ens sobren objectes.

La periodista Marta García Aller en el seu recomanable llibre El fin del Mundo....tal cómo lo conocemos hasta hoy assenyala que per primer cop les societats desenvolupades enlloc d'acaparar més objectes el que fem és desprendre'ns d'ells, bé sigui per venda bé sigui per l'apilonament en els desperdicis. Aquest any hem decidit viure la vida a ple i hem utilitzat cada dia la millor vaixella i tot el que teníem a l'abast. Quan la mare torni per aquí potser ni ho notarà, perquè de moment no hem trencat res. I si es trenca alguna cosa, què? Res, la vida continua. La vita...
Atrapat. Qui pensa en política a principis d'agost? Servidor menys que en els últims anys. Però alguns tenen un trencaclosques per resoldre: la investidura del president del Govern d'Espanya a la llum dels resultats del Congrés sorgit de les eleccions del 28 d'abril. Donem absolutament per fet que els partits de dreta no s'abstindran. A aquestes alçades de la partida, a la Moncloa ja prefereixen una repetició d'eleccions on les enquestes els hi auguren uns bons resultats.

Unides Podem insisteix en el govern de coalició que va quedar dinamitat en la investidura fallida, on la meva opinió hi van perdre més llençols de reputació els morats que els socialistes. Ara podria passar que Pablo Iglesias ordenés votar a favor de la investidura de Pedro Sánchez a canvi de res i per passar immediatament a l'oposició. Aleshores, la governació seria un infern perquè el foc vindria de dreta i esquerra en un govern sense ni capacitat per presentar uns pressupostos. Perquè Pedro Sánchez no acceptés els vots d'Unides Podem no hauria d'acceptar una nou encàrrec d'investidura del Rei i així deixar que passessin els dies fins als 23 de setembre quan les Corts quedarien automàticament dissoltes i es convocarien noves eleccions. També pot ser que hi hagi un atac de modèstia i es pacti un govern de coalició de manera silenciosa.
En aquest cas la investidura seria a finals d'agost per evitar el despertar català de cada setembre. Difícil no acceptar els vots dels diputats de Podem, difícil governar sense majoria parlamentària, ganes que no es poden dir de repetir eleccions i el risc d'unes noves eleccions en temps líquids. La foto final no seria la mateixa, tampoc en la política catalana.

Boris, el reunificador. Boris Jonhson ja és primer ministre de Gran Bretanya i continua tibant la corda cap a un Brexit salvatge (sobretot pels britànics, tranquil·litat per aquí). Aquesta setmana en unes eleccions parcials en un districte de Gal·les els torys han perdut un escó a favor dels Liberal Demòcrates. Ara l'aliança parlamentària de conservadors i protestants nord-irlandesos només manté la majoria absoluta per un escó.
Boris, el reunificador, aixeca animadversió entre els seus oponents fins al punt que en un districte tradicionalment conservador ha aconseguit que s'unissin els seus oponents al voltants del candidat LibDem mentre que el Partit Conservador i el Partit del Brexit, que han quedat segons i tercers, no s'han posat d'acord. Però aquesta setmana sobretot hem vist com Jonhson pot ser un catalitzador pel retrobament de les dues Irlandes. La seva inflexibilitat amb la frontera entre Irlanda del Nord (futurament fora de la UE) i la República d'Irlanda pot acabar conduint a un enervament de la situació a Irlanda del Nord entre catòlics i protestants quina cosa pot fer saltar pels aires els acords del Divendres Sant que van portar la pacificació de la confrontació armada a l'Ulster.

Però també pot succeir que uns irlandesos del nord més pragmàtics i menys agafats a la religió comencin a veure, a llarg termini, els beneficis de la reunificació. Una Unió Europea que en això sabrà jugar les seves cartes, potenciarà Dublín amb aires de Berlín occidental durant la Guerra Freda, amb tots els beneficis i atractius. Estralls col·laterals del Brexit.

Desbloquejar, balbucejar. Els pressupostos de la Generalitat estan prorrogats des de 2017. El vicepresident i responsable d'economia ha dit que no veu continuïtat a la legislatura si no s'aproven els pressupostos per al 2020 i ha manifestat la disponibilitat a negociar-los amb el PSC que s'ha ofert com a soci parlamentari pressupostari.

Em sembla molt bé aquest aixecar les fronteres entre blocs a la política catalana, bé sigui en la negociació de pressupostos, bé sigui en la negociació de majories als ajuntaments i a les diputacions. Sembla que no tothom ho veu així en el Govern, vegis les trucades que van arribar, sense èxit, fins a intentar impugnar l'acord al Consell Comarcal de la Selva. He fet alguns cursos en aquestes repuntades escoles de negocis.

Sempre hi havia una o diverses sessions dedicades al «lideratge», les solia trobar classes amb conceptes inflats i una mica exagerats. N'esmeno: el lideratge és indispensable a la societat, a la política, a l'economia... per portar els projectes a bon port. Balbucejar en política porta sempre al desastre, sobretot el personal.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook