Si heu estat al cas de la premsa d'aquests dies, ja deveu conèixer les xifres que s'han publicat sobre les inversions de l'Estat a Catalunya en els últims anys. En síntesi, poden resumir-se en les dades següents: en el període 2015-2018, l'Estat a Catalunya va executar el 65,9% del que estava previst al pressupost, mentre que a Madrid el percentatge va ser del 113,9%; traduït en euros, s'han deixat d'invertir 2.214 milions; a la mitjana de l'Estat, la inversió executada ha estat del 75,3%; i, finalment, la inversió executada a Catalunya és molt lluny del seu pes en el conjunt del PIB (19%) o del pes de la població (16%).

L'aparició d'aquestes dades no fa res més que acabar de posar de manifest el tractament doblement injust que es fa amb Catalunya: primer, se li preveuen en el pressupost unes inversions que estan clarament per sota del seu pes en el conjunt de l'Estat; i segon, aquestes inversions previstes s'executen sempre molt per sota de la previsió o simplement no s'executen. Així any rere any, governi qui governi.

Preguntat el ministre de Foment sobre aquestes dades, ha reconegut que hi ha un desequilibri evident i ha fet la mateixa promesa dels seus predecessors en el càrrec: ara mateix, aquest desajust ja s'està corregint i es corregirà més encara en el futur. El que no diu el ministre és que, si s'intentés reequilibrar mínimament el que ja no s'ha gastat durant molts i molts anys, l'Estat hauria de fer una inversió tan enorme a Catalunya que totes les terres d'Espanya s'alçarien amb un clam unànime contra el règim de «privilegi» de què gaudiria Catalunya. O sigui que, el que ja s'ha perdut pel camí, ja no té recuperació possible. Mentrestant, la majoria de la premsa i dels partits anomenats constitucionalistes o unionistes minimitzen la informació o simplement guarden silenci. I els que tenen la seu o resideixen a Catalunya no semblen adonar-se que la manca d'inversió de l'Estat no distingeix entre els ciutadans d'aquesta part d'Espanya que volen continuar com estem ara i els que són partidaris de la independència: tots rebem exactament igual.

Així és que es compleix de manera inexorable, també en aquesta matèria, aquell principi empíric que ja va ser assenyalat fa molt de temps: per molt que l'independentisme flaquegi, per molt que es desanimi o es divideixi internament, l'Estat no ens falla mai: sempre ve a socórrer la causa sobiranista dels catalans amb alguna repressió, amb alguna injustícia o amb algun maltractament. En el cas concret de les infraestructures, queda en evidència que, al costat dels catalans que són independentistes per raons d'identitat nacional, de llengua i cultura, de sentiments o de tradició, hi ha o hi hauria d'haver els que ho són o ho haurien de ser simplement perquè l'Estat ens tracta de tan mala manera. És el que se'n deia l'independentisme econòmic o pragmàtic, aquell que es defineix simplement per criteris de cost/benefici i que arriba a la conclusió que la unió amb Espanya simplement no ens surt a compte.

Finalment, la notícia relativa a les inversions s'ha estalonat amb l'exigència de Madrid que la Generalitat retalli en la despesa sanitària. O sigui: jo et finanço malament, no et retorno els diners que t'hauria de donar, però després t'exigeixo que retallis la despesa. I mentrestant, com ha dit la consellera, em queixo de les retallades i presento al Parlament mocions reclamant més inversió en sanitat...

La política, doncs, en un estat pur de càlcul econòmic: que cadascú faci els seus números i arribi a les seves conclusions.