Tots els nens han de pintar un camió. Pintar. He dit pintar! Que no m'has entès, bonic? Dibuixar un robot (o un drac, o una princesa, o una vaca) no és pintar...». Una escena així és molt més habitual del que es creu a les classes de preescolar. De 0 a 6 anys d'edat. Qualsevol mestre dirà que valora i molt que els nens siguin creatius, imaginatius i que comparteixin els seus somnis. Però al final de curs les avaluacions assenyalen com a bo el compliment estricte de les normes i com a dolent deixar-se emportar pel seu cervell.

L'educació infantil serveix per modelar un adult. Les reflexions que es fan des de l'escola estan pensades per a adults en un món d'adults. També a l'ensenyament dels infants on he trobat més pares que han oblidat les seves necessitats de nen i només tenen com a únic objectiu tenir un fill que sigui un adult ensinistrat. Els bloquegem les iniciatives, els prohibim el pensament lliure i fins i tot ens ofèn que ens reptin saltant-se totes les normes. Però, després de matar-los la creativitat, exigim que segueixin somniant amb camions a camps de blat i vaques de colors, dracs voladors, princeses i un futur ple de robots.