Paul Auster és un escriptor perspicaç, lúcid i compromès, que darrerament ha condemnat amb contundència l'administració Trump, al qual ha qualificat de «maníac psicòpata», i que ja havia criticat les polítiques dels Bush, presidents ultraconservadors, bel·ligerants i superbs. Però Auster ha anat més enllà: ha afirmat que els Estats Units s'han edificat i han crescut a costa del seu passat esclavista i de l'aniquilació i marginació dels indis, és a dir, dels natius americans. L'escriptor està convençut que fins que la societat nord-americana no reconegui aquests fets, fins que no els assimili i en faci autocrítica no s'espolsarà de sobre tots els seus fantasmes. És més, s'arrossega un deute històric amb aquests col·lectius que el país hauria de satisfer, una memòria que caldria restituir i un relat que caldria recuperar.
Segurament tots els països, com totes les persones, amaguen punts foscos en el seu passat, deutes pendents, complexos i frustracions no superats. L'imperialisme i el colonialisme practicat per la majoria d'estats europeus en seria un exemple. Quants països africans, asiàtics i sud-americans no estan pagant encara aquells abusos, aquell espoli i aquella depredació? I si volem exemples més recents només cal que pensem en el nazisme, una de les majors atrocitats que ha conegut la humanitat. O les purgues i brutalitats dels règim soviètic o l'absurda guerra del Vietnam o les sinistres dictadures militars de Xile, l'Argentina o Nicaragua. La llista seria llarguíssima. Quants països, però, ha passat comptes amb el seu passat? Quants han estat capaços de parlar-ne obertament?
Aquí, continuem ancorats en l'autocomplaença i l'autoengany, sense un bri de crítica ni cap intenció seriosa d'encarar el passat. En aquest país vam permetre que un dictador sanguinari es morís tranquil·lament al llit i que tots els seus sequaços acaparessin llavors diferents quotes de poder. Durant quaranta anys i de manera sistemàtica, es va perseguir, torturar, empresonar i matar aquells que tenien idees contràries al règim i es va intentar aniquilar qualsevol llengua o cultura que no fos la castellana. Aquí, la monarquia va ser imposada per la dictadura perquè tot semblés diferent però en el fons tot continués igual (allò de «atado y bien atado»). Aquí mai s'ha demanat perdó per res, ni hi ha hagut judicis al franquisme, els criminals de la dictadura han sortit sempre indemnes, per això l'extrema dreta se sent tan desacomplexada. Com m'agradaria que hi hagués algun Paul Auster, en aquest país!
