05 de agost de 2019
05.08.2019

I la gent?

04.08.2019 | 22:33

Continuem analitzant l'Informe Anual de l'Economia Catalana del 2018 del Departament de Vicepresidència i Economia pel seu interès. S'hi pronostica que la població de Catalunya creixerà fins als 8 milions de persones el 2030. I ho farà a causa de la immigració, perquè el saldo natural, de naixements, serà negatiu o molt feble. Aquell any, el 2030, hi haurà 1,8 milions d'habitants més grans de 65 anys (22,3% del total; ara, el 18,8%). Les comarques litorals i prelitorals són les que creixeran més, i les comarques occidentals seran les més envellides i menys dinàmiques.

D'aquestes dades tendencials se'n deriven algunes alertes. Sense revertir el model de polítiques de suport a les famílies estem condemnats a créixer només per immigració. Els països nòrdics fa 40 anys eren societats envellides i van fer un gir donant suport a la natalitat, facilitant l'emancipació dels joves, de les mares solteres, millorant els permisos de paternitat i maternitat, etc.

Per altra part, tot i una certa inèrcia històrica a la concentració poblacional a la costa i Barcelona, amb polítiques de planificació es podria atenuar o contrarestar el fenomen. Com ara amb la potenciació de clústers especialitzats territorials amb el suport de centres d'innovació i un veritable mapa universitari d'especialitats territorialitzat, així com amb una millora del transport públic a l'entorn dels nous nodes (Tortosa-Amposta, Igualada-Manresa-Vic, Lleida-Tàrrega, Girona-Figueres...).

Les dades de treball de l'informe diuen que la taxa d'ocupació va ser del 67,9% (zona euro 67,3%). La població activa va créixer el 0,4%. Les afiliacions van créixer el 3%, i l'ocupació (EPA), el 2,7%. El 2018 van crear-se, en mitjana, 86.700 nous llocs de treball assalariats. D'aquests, el 68,3% van ser indefinits i el 31,7%, treballadors temporals. La mala notícia és que l'ocupació indefinida va créixer menys que l'ocupació temporal, de manera que la taxa de temporalitat va pujar al 21,9%. I, d'altra banda, l'ocupació a la indústria es va desaccelerar mentre creixia a la construcció i als serveis, terrenys adobats per la temporalitat i la precarietat. Amb tot, la taxa d'atur continuava a la baixa el 2018 i se situa en l'11,5% (la taxa d'atur més baixa en una dècada). Malgrat això, els àmbits més alts continuen sent els joves de 16 a 24 anys (27,7%) i els estrangers no comunitaris (23,1%). El percentatge de persones que treballen a temps parcial de manera involuntària i que voldrien treballar a jornada completa ha passat d'un màxim el 2016 (57,6%) al 48,3%.

El 2018, els costos laborals van augmentar el 2,0%, lleugerament per sobre de la inflació (1,8%) i després d'anys estancats o en retrocés. L'increment dels salaris pactats (1,95% el 2018) és més alt que el 2017 (1,46%), i similar a l'augment del cost laboral. Amb inflació baixa fa que es mantingui el poder adquisitiu dels salaris. Així, l'ajust salarial durant els anys de crisi va ser més intens per a les persones amb remuneracions més baixes. Amb la recuperació, les desigualtats salarials s'han reduït, però els efectes de la crisi encara es fan notar. El 10% de persones amb salaris més alts (decil 9), els té quasi 5 vegades més amunt que el 10% de persones amb salaris més baixos (decil 1).

El salari mitjà és aquell que en té tants per sobre d'ell com per sota. Doncs bé, l'índex de Kaitz –ràtio entre el salari mínim i la mitjana salarial– té molta variabilitat entre comunitats autònomes. A Catalunya, el 2017 era del 45,6%. O sigui que el salari mínim representava el 45% del salari mitjà. En canvi, a Castella i Lleó és el 60% i a Extremadura el 70%. Comparat amb altres estats, fa quatre anys el Kaitz a Espanya s'homologava als estats més liberals com Estats Units i Gran Bretanya, però s'allunyava dels casos com Holanda 0,64, França 0,62, Itàlia 0,61, Bèlgica 0,57 i Alemanya 0,56.

D'entrada ja es veu una incoherència: per què el salari mínim a Catalunya ens situa en un índex tan baix com els pitjors d'Europa, mentre a Extremadura el situen a la franja alta? No és només perquè a Catalunya hi ha un percentatge de gent més alt amb salaris per sobre del mínim que Extremadura, sinó perquè el salari mínim espanyol fa que en el cas castellà o extremeny la seva posició relativa en relació amb els altres salaris i també en relació amb el cost de la vida, els posa en un nivell relativament correcte. I en canvi a Catalunya, per posar-nos a nivells europeus, el salari mínim hauria d'estar a 1.200 euros tant per assolir la relació correcta amb la mitjana, com per a l'adequació al cost real de la vida, situat per sobre del 30% superior als de les comunitats autònomes més barates.

Per altra part, el grau de cobertura del salari mínim interprofessional consisteix en el percentatge de treballadors que cobren un salari equivalent o inferior al del SMI. Amb l'actual salari de 900 euros ho cobraria entre el 7,6 i el 8,9% de la força laboral a tot l'Estat. A Catalunya els menors de 18 anys presenten una cobertura del 4,77%, molt per sobre de la mitjana. La taxa de cobertura de les persones que entren al mercat de treball se situa en el 3,47%, també molt per sobre de la mitjana catalana. Aquestes xifres amaguen altres dades però: l'enorme abús d'hores extres no computades i la gran quantitat d'autònoms que aspirarien a un treball assalariat però acaben ingressant mitjanes similars o inferiors a l'SMI.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook