05 de agost de 2019
05.08.2019

Interí, fins quan?

04.08.2019 | 22:33

La meva reflexió sorgeix després de la lectura de la sentència dictada pel ple de la Sala Social del Tribunal Suprem el 4 de juliol, i que compta amb el vot particular molt discrepant de tres magistrats. La resolució judicial estima el recurs de cassació per a la unificació de doctrina interposat per la Conselleria de Polítiques Socials i família de la Comunitat de Madrid contra la sentència dictada per la Sala Social del Tribunal Superior de Justícia de Madrid el 26 de març de 2018.

El litigi troba el seu origen en seu judicial amb la presentació d'una demanda, en procediment per acomiadament, per part d'una treballadora que prestava serveis com a auxiliar d'hostaleria per a l'Agència Madrilenya d'Atenció Social, una vegada que el 30 de setembre de 2016 li va comunicar l'extinció del seu contracte, d'interinitat per vacant, per haver estat coberta la plaça que ocupava mitjançant concurs per una altra treballadora.

Per comprendre millor la importància de la sentència dictada pel TS, així com també la del vot discrepant, convé prestar especial atenció als fets declarats provats en la sentència d'instància. Es tracta d'una treballadora que prestava serveis per a la citada agència autonòmica des d'agost de 1997, primer mitjançant diversos contractes temporals fins a juny de 2001, i a partir del juliol d'aquest any mitjançant contracte d'interinitat per a cobertura d'una vacant vinculada a l'oferta d'ocupació pública de 2001. La següent informació de què disposem en aquests fets és que es convoca «procés selectiu per a cobertura de places d'auxiliar d'hostaleria» gairebé nou anys més tard, per Ordre de 3 d'abril de 2009. Set anys més tard, el 30 de setembre de 2016, s'adjudica la plaça a una treballadora diferent de la que l'ocupava, per la qual cosa se li comunica el mateix dia l'extinció del seu contracte.

Per a la Sala el recurs ha de prosperar, amb la contundent afirmació inicial, suposo que per donar cobertura a tot el que immediatament s'exposarà (i amb moltes discrepàncies al respecte per part del vot particular) que la no aplicació de l'art. 70 de l'Estatut Bàsic de l'Ocupació Pública a supòsits com l'ara enjudiciat «és doctrina reiterada d'aquesta Sala». Cal dir que aquesta doctrina no només es trobarà en les dues sentències que se citen expressament com a suport, sinó també en les que estan dictant en els molt nombrosos recursos pendents davant del TS com a conseqüència de la suspensió de la tramitació fins que el Tribunal de Justícia de la Unió Europea primer, i el mateix TS, es manifestessin sobre l'existència o no d'una causa objectiva que diferenciés (i ja sabem que la resposta ha estat afirmativa) l'extinció del contracte d'interinitat (temporal) per compliment d'una de les causes previstes a la normativa vigent, de la d'un contracte indefinit que s'extingeix per causes objectives, i el seu efecte sobre el (no) abonament d'indemnització en el primer supòsit.

El TS acull la tesi que l'execució de l'oferta d'ocupació pública té una durada màxima de tres anys, però que de cap manera això implica que l'EBEP estigui possibilitant automàticament la novació d'un contracte d'interinitat per vacant, ni tampoc que una modalitat contractual com aquesta tingui una durada màxima de tres anys, recolzant-se ara també en la sentència del TJUE de 5 de juny de 2018, per realitzar la seva particular interpretació de l'apartat 64, el qual es refereix a la «durada inusualment llarga» d'un contracte d'interinitat i la seva possible novació, per arribar a la conclusió que el TJUE està avalant que la modalitat contractual pot durar més de tres anys i que han de ser els tribunals nacionals «els que valorin si aquesta excessiva durada justifica la conversió en fix del contracte temporal».

El vot particular discrepant és contundent ja des del seu inici. Després de subratllar que l'única qüestió a debat és determinar si la treballadora demandant té la condició d'indefinida no fixa, assenyala que la contractació data del 3 de juliol de 2001, i que l'extinció d'aquesta interinitat es produeix el 30 de setembre de 2016, «és a dir més de quinze anys després», cosa que no ha estat qüestionada per la majoria de la Sala i que porta el signant, i magistrades adherides del vot, a manifestar, em sembla que amb molta ironia crítica, que la sentència «considera normal que un treballador pugui romandre com a interí per vacant per a l'Administració pública durant tan dilatat període temporal i que ni tan sols això sigui suficient per conferir-li la condició d''indefinit no fix'...».

El vot particular centrarà la seva atenció en el transcurs d'amplis períodes temporals en què la treballadora va estar prestant els seus serveis i durant els quals l'Administració demandada no va dur a terme cap actuació amb vista a la convocatòria de la corresponent oferta d'ocupació pública. Si es pren només en consideració la data d'entrada en vigor de l'EBEP, el 13 de maig de 2007, la demandant ja havia prestat els seus serveis durant cinc anys i nou mesos, un període, recorda el vot, després del qual cal raonablement entendre que el subjecte ocupador «havia vulnerat les regles imperatives de la contractació temporal i de l'exigència i persistència de causa per a ella, en mantenir irregularment tal forma de contractació evidenciant una llarga inactivitat de l'Administració pública ocupadora i durant un període que és factible de qualificar com inusualment llarg i injustificat, ja que excedeix en molt dels límits normals previstos per a la durada ordinària de la contractació temporal...». Apunta a favor de la seva tesi de vulneració de la normativa vigent per durada inusualment llarga que no constava l'existència d'un procés de selecció, i que encara que no n'hi havia, amb anterioritat a l'EBEP, un termini màxim per a la durada d'un procés de selecció en l'ocupació pública, això no implicava de cap manera donar carta blanca a l'Administració, ja que aquesta «ha d'acreditar que no ha existit inactivitat per part seva i que ha promogut els mecanismes adequats, en el temps raonablement exigible, per a la provisió de les vacants», tesi que troba suport en els art. 6.4 i 7.2 del Codi Civil (sobre frau de llei i abús de dret). En suma, ja abans de l'entrada en vigor de l'EBEP la treballadora havia de ser considerada indefinida no fixa. I si anem més endavant en el temps, segueix sense conèixer-se cap activitat de l'Administració per a la convocatòria de l'oferta fins al 3 d'abril de 2009, és a dir, quan la treballadora ja portava prestant serveis durant set anys i vuit mesos, dada que reforça la tesi anterior, i que, novament amb ironia crítica, subratlla el vot, es destaca que tot això es produeix abans de la posterior «greu crisi econòmica» citada per la sentència.

Concloc. Set anys i vuit mesos (sense comptar els set anys de la crisi econòmica) semblen certament excessius per al fonamentat i documentat vot particular, fins i tot amb interpretacions flexibles de les normes aplicables, per a un contracte d'interinitat per cobertura de vacant, i molt més si no va existir cap activitat de l'Administració ocupadora per a la convocatòria. Però no és aquesta la tesi de la sentència de cap manera, com he tractat d'explicar. Haurem de seguir amb atenció les properes sentències del TJUE en casos en què està en joc novament la problemàtica dels subjectes treballadors amb contractes o nomenaments interins en les administracions públiques espanyoles per conèixer quin impacte pot tenir sobre l'acceptació de la interinitat gairebé permanent que s'observa en la més recent jurisprudència del TS.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook