Aquest divendres, dia 9 d'agost, farà 25 anys que sortí publicat el meu primer article en el Diari de Girona. Amb motiu de la mort de l'escriptor Pere Calders, vaig escriure un text, d'una certa extensió, per a la secció de «Cartes» del diari. Tinguí una sorpresa perquè l'escrit aparegué en forma d'article.
Converses que, en els dies posteriors, vingueren amb Narcís Planas (director) i amb Jordi Xargayó (llavors sotsdirector), m'obriren les portes a col·laborar-hi de manera fixa.
Al llarg de tots aquests anys «els treballs» s'han traduït, sobretot, en articles per a l'apartat d'«Opinió». També, en entrevistes i reportatges que han sortit publicats en el «Dominical», en el qual m'animaren a participar Mn. Joan Carreres i Péra i l'enyorat Jordi Vilamitjana, bons amics i col·laboradors de referència.
El meu agraïment a totes les persones esmentades i també a totes amb qui, per un motiu o altre, hi he tingut relació durant tot aquest temps, de manera especial a en Daniel Bonaventura, l' Alfons Petit i la Pili Turon. I, és clar, a tu, benvolgut/da lector/a.
Pot resultar estrany subratllar aspectes obvis, però tampoc és sobrant: he tingut llibertat total a l'hora de tractar qualsevol tema i mai ningú no m'ha «suggerit» canviar res del que havia enviat, cosa que valoro molt.
Entenc que la condició d'articulista requereix dos requisits bàsics: per un costat, no es tracta d'escriure per escriure ni d'omplir un espai en blanc perquè toca, sinó perquè es té alguna cosa a dir, a aportar... Per l'altre, els textos han de ser llegidors i han d'estar ben escrits.
En aquella primera conversa amb la direcció, vaig proposar-los tractar qüestions per les quals tenia -i tinc- coneixements, interès i passió. I així he procurat fer-ho. En àmplia tessitura i de manera constructiva i positiva.
El fet de col·laborar en un diari és un goig i una sort perquè el compromís adquirit alimenta la capacitat d'observació i d'anàlisi de la realitat i demana estar atent a tot el que succeeix, a reflexionar-hi de manera assossegada, a sintetitzar les idees i a ordenar-les.
He procurat no abusar de la memòria personal ni de qüestions sentimentals, però a voltes no m'he pogut estar de fer-ho. En part perquè amb els anys es generen complicitats i simpaties i tinc la sensació de compartir amb tu, lector/a, molt més que unes línies que descabdellen un punt de vista.
Per tot plegat, tinc ganes -i il·lusió- de continuar «donant vida» a aquest espai. Bon mes d'agost!
