Els biopics documentals recents d' Amy Winehouse, Whitney Houston o Janis Joplin havien establert la llei inapel·lable que la celebritat no admet transaccions. Les seves víctimes són succionades amb una energia inhumana. Resistir-se al camp magnètic de la fama només empitjora el desenllaç. El resultat menys dolorós sol ser la mort. Ara s'ha estrenat Maradona, a càrrec del mateix Asif Kapadia que va biografiar magistralment per a la pantalla la primera de les cantants citades. La conclusió no varia. El mafiós és lluny de ser el futbolista rutilant captat per la Camorra a Nàpols. La «banda», que diria Albert Rivera, és el futbol d'elit per definició. Maradona confessa en off que la seva addicció a la cocaïna va néixer «en un boliche de Barcelona», que així es refereixen en argentí a les discoteques. Però el documental se centra en els seus anys napolitans, quan sortejar les masses embogides li costava més esforç que asseure Anglaterra sencera camí d'un gol inversemblant. Un cop a Nàpols, on va arrossegar el modest club local a dues Lligues inesperades i a una Copa de la UEFA, l'astre ho tenia més difícil per lliurar-se de la Camorra que dels tacs de Goikoetxea.

Un Déu a l'estadi equival a un marginat suburbial, en sol·licitar cocaïna i prostitució. L'enregistrament telefònic de Maradona pregant droga i carn resulta més esfereïdora que la seva carrera artística sobre la gespa. L'associació de l'esport d'elit i el crim organitzat es presenta com una notícia, gairebé una excepció, quan obeeix a una llei i només la puresa del futbolista hauria de sorprendre els seus feligresos. Es contraargumentarà que hi ha astres que no han sucumbit a la pols blanca, però el consum individual és menys lesiu socialment que el frau sistemàtic a Hisenda en què han incorregut Cristiano Ronaldo, Messi, Neymar i pràcticament tots els golejadors amb fortunes a amagar.

Saltant de l'individual a l'institucional, en repassar la llista de mandataris de la Mafifa, o de la seva sucursal europea, detinguts i empresonats s'abandona qualsevol pretensió d'aïllar el problema de la corrupció en les altes esferes esportives. El festeig de Maradona amb la cocaïna no respon a una tara restringida al número deu de la seva disciplina. Només cal llegir les dues primeres pàgines de Cerocerocero de Roberto Saviano per calibrar la difusió del problema. Si més no, Maradona ofereix una constatació. No hi ha un sol segon fora de l'estadi en què el jugador no sembli un ésser menyspreable.