El jutge, quan hagi d'adoptar qualsevol mesura sobre la custòdia, la cura i l'educació dels fills menors, vetllarà pel compliment del seu dret a ser escoltats». Article 92.2 del Codi Civil. L'epígraf 6 del mateix article estableix que l'audiència només es podrà efectuar en aquells casos en què el menor tingui, com a mínim, 12 anys, i tingui judici suficient per fer-ho.
No ens podem enganyar, l'exploració judicial del menor és una font de posicions contraposades. Per una banda, hi ha qui defensa que és perjudicial per al menor i, per l'altra, hi ha qui veu una oportunitat per convertir aquest dret en una moneda de canvi per als beneficis dels seus interessos personals. Però abans de prendre partida en el debat, cal preguntar-se com afectarà el menor aquesta decisió. Aquesta és la primera pregunta que faig als progenitors. I és que en diverses ocasions he sentit com el cor se m'encongeix quan els menors, capcots, miren els seus pares i exterioritzen símptomes d'un conflicte de lleialtat cap a un dels progenitors.
Els passadissos dels jutjats on els menors visiten el jutge solen aglutinar moments delicats. En més d'una ocasió he vist més d'un menor nerviós, assajant amb el pare o mare interessat la seva declaració. Són conscients els pares de l'afectació emocional que tot això pot causar al seu fill? És necessària la seva declaració per establir una decisió de ruptura que han pres els mateixos pares? El dubte sobre l'exploració judicial del menor, però, va més enllà de les conseqüències emocionals i s'allarga fins a la veracitat del relat. Perquè el menor entra en una sala presidida pel jutge on, a vegades, també està present el fiscal, i on hi ha dues prohibicions: els advocats no podem estar presents i la declaració del menor no pot ser gravada per preservar la confidencialitat.
És per això que en tots els meus casos he intentat evitar aquest tipus de situacions. Està demostrat que els menors que es veuen implicats en un procés de guarda i custòdia complicat tenen més probabilitats de desenvolupar problemes emocionals, disminuint el rendiment escolar o desenvolupant una sensació de pèrdua. És el que la psicologia denomina conflicte de lleialtat.
Aquest és l'escenari en el qual ens trobem actualment. Ens hem oblidat que els menors han de ser apartats de tot conflicte i que els seus pares han d'aprendre aquest principi rector. Hem oblidat quins són els sentiments del menor quan ha d'escollir entre el seu pare i la seva mare. És, en definitiva, una pregunta tan senzilla però tan complexa com un «tu, a qui estimes més?».
Amb tot, convido a reflexionar tots aquells pares i mares que desitgen una declaració dels seus fills davant del jutge. Perquè si ho eviten, els seus fills seran, simplement, més feliços.
