Ha sortit Lluís Llach a la tele a dir que el seu pare era franquista però bona persona. És espectral que un comunista com Llach, que ha donat suport a la CUP, finançada per les dictadures de Veneçuela i Cuba -i probablement la d'Iran- es permeti de perdonar la vida al seu pare, però és un escàndol que després de la duresa, el sectarisme i la poca intel·ligència amb què ha insultat qualsevol persona que no pensés tan equivocadament com ell, amb el seu pare li valgui l'excusa que era «bona persona».

Jo soc un que, mal comptats, he anat a uns 300 concerts de Lluís Llach, des de 1991 al Tívoli - Torna aviat- fins que l'any 2007 va baixar dels escenaris. Jo soc un que l'he seguit per tot Catalunya i conec pobles increïbles només perquè ell un dia hi va fer un concert. Si féssim un concurs ell i jo sobre la seva vida i les seves cançons, molt probablement -i no és una manera de parlar- el guanyaria jo. Conec tots els plecs del seu discurs i l'última de les seves intencions.

Lluís Llach ha reivindicat sempre una tendresa i una generositat que no hem trobat mai en ell quan hem anat a reclamar-l'hi. És cert que ha fet molts concerts solidaris -normalment per les causes més errònies, quan no directament criminals, com Palestina- però ha estat d'un sectarisme ideològic atroç i d'un totalitarisme molt pitjor que la dictadura que tant blasmava. El seu comunisme vergonyós, la seva inframental oposició a l'OTAN o el seu cínic anticapitalisme quan ha viscut meravellosament bé gràcies al capitalisme, són només alguns dels exemples de la seva misèria intel·lectual, normalment dissimulada amb unes cançons precioses i una posada en escena i una interpretació que sempre m'han fascinat i em continuen fascinant encara.

El pare franquista era molt més decent intel·lectualment i políticament que no pas el fill d'extrema esquerra, lliberticida i partidari de les dictadures més sanguinàries de la Història. Que ara intenti excusar-lo -quan s'hauria d'excusar ell, per la quantitat de cançons que ha escrit defensant assassins com Che Guevara, Winnie Mandela o Salvador Allende- és d'una barra intolerable, primer perquè la ideologia no pressuposa cap maldat que calgui d'entrada disculpar i segon perquè aquesta comprensió que Llach expressa pel seu pare mai no l'hi va concedir a cap altre discrepant quan entre cançó i cançó als seus recitals feia exhibicionisme de les fondàries de la seva ignorància i de la seva disfunció intel·lectual. Que el doctor Llach era bona persona? És clar que sí. Com el president Pujol i els convergents en general quan ell els insultava; com Ronald Reagan, com Esperanza Aguirre, com Manuel Fraga, que amb la censura li va estilitzar les cançons, com Margaret Thatcher i com tot un seguit de persones a qui criminalitzà sense cap escrúpol ni cap pietat.

Catalunya ha tingut la immensa sort que les idees que Lluís Llach ha defensat no s'han imposat mai, i Lluís Llach ha tingut la sort encara més gran que Espanya ha continuat funcionant amb els preceptes i normes que ell tant ha menyspreat i combatut. Totes les derrotes de Lluís Llach han significat la victòria de la convivència, la creació de riquesa i la llibertat -i la dels interessos tangibles de Lluís Llach, a qui el capitalisme, el centre dreta i l'economia de mercat tant han beneficiat.

Soc el que t'he seguit pels pobles més remots, per teatres i envelats, en nits d'estrena i en recitals dedicats a tota classe de funestos personatges o a sinistres grups ecologistes. Soc el que ha crescut amb la teva música, amb les teves cançons, sempre a la distància adequada perquè no em podrissin el cervell, perquè no m'eixorquessin l'ànima. Soc el que tot ho sé de tu i el que, malgrat tot, ho estima. No he escrit mai un article que no contingués un gir, una paraula, un tros de vers teu o el vers sencer. Els teus poetes han estat els meus poetes. Per això et conec la trampa, el cinisme, la mentida, el sectarisme, l'arrel totalitària que habita en tot el que penses i dius, i així ha estat també quan equivocadament -un altre error, sobre tants errors acumulats- vas deixar la música per dedicar-te a fer el ridícul en la política. És la vegada que més a la vora vas estar d'aconseguir que les teves absurdes idees prenguessin cos i només en l'intent fou desolador el mal que vas contribuir a fer. Presos i fugats per no res, per un projecte que no era sincer, per un salt que no estava preparat, per una causa i una manera de dur-la a terme que no es basava en la llibertat sinó en tot el contrari. I el que n'ha quedat, i com ha quedat, és un retrat precís de la teva ànima i de la molta més raó que tenia el teu pare.

Hi ha una tristesa, una tristesa profunda de veure com tot el teu món cau a trossos i en lloc d'admetre no només la derrota sinó la mediocritat personal i col·lectiva que us ha dut a la desfeta, encara vols donar lliçons des d'una superioritat moral de la qual sempre has presumit però que no ha existit mai. Hi ha unes cançons, i una música, que són el resum de la meva vida i de moltes vides, i que quan les escolto tenen un insubornable gust a mi mateix, a tot el que he patit i a tot el que he estimat. Però quan encara intento recórrer-les són una galeria humida i fosca, estorada de tot el que destrueix l'home i que ens hem salvat d'haver-ho de patir perquè gràcies a Déu -sí, Déu-, tot tu has estat sempre una derrota.