No us passa que, quan intenteu recordar quan vau veure tal sèrie o pel·lícula, o llegir tal llibre, us adoneu que ho heu fet durant l'any en curs però us semblava molt llunyà? Potser perquè som presoners de les immediateses, dels consums ràpids i sovint poc degustats, el temps s'ha tornat més relatiu que mai, perquè als nostres caps algunes vegades avança a un ritme superior que abans i en d'altres sembla que ens l'han alentit a contracor. Cremem etapes amb una facilitat desconcertant però també ens convencem de distàncies inexistents, i això s'extrapola a gairebé tot i tothom. Quantes vegades parleu amb algú i us adoneu que no el vèieu des de fa setmanes, o fins i tot mesos?
Aquesta alteració sistemàtica de la percepció del temps també ens ha tornat més sensibles al valor de les efemèrides. Sempre hem mirat enrere amb nostàlgia o amb ganes de vindicar les nostres influències culturals, però últimament el fenomen s'ha accentuat amb les xarxes socials, aparador ideal per al recordatori i la consciència d'aquelles coses que tenen el perill de quedar enterrades sota les lloses de la memòria. Hi ha qui ho critica per persistent i repapiejant, però què voleu que us digui, soc dels que ho agraeix. Que un bon dia obris Twitter i et trobis el fotograma d'una pel·lícula de Hitchock, una portada de disc de Led Zeppelin o la imatge d'una sèrie dels 80 que ni tan sols recordaves és una esplèndida manera de celebrar aquells elements que et configuren i que semblen cobrar una nova vida, com si es resistissin a desaparèixer. Alguns ens passem el dia pensant en pel·lícules i referents iconoclastes, i comprovar que hi ha més persones, la majoria anònimes, que comparteixen aquestes fixacions et fa sentir part d'un món nou i inexplorat. D'alguna manera, es com si la memòria individual, que sovint s'adapta a les necessitats del present, a les dinàmiques fagocitants de la quotidianitat, es tornés inesperadament col·lectiva, perquè veus en els altres imatges que formen part de la teva essència. I després hi ha el lògic factor entre nostàlgic i colpidor de comprovar que algunes coses tenen menys temps de les que et pensaves, però d'altres ja acumulen xifres desarmants.
Ara bé, tampoc s'ha de confondre l'efemèride amb l'envelliment: descobrir que han passat tres dècades d'una determinada pel·lícula pot servir per subratllar la seva vigència i, de retruc, també la nostra. Perquè en el fons la projecció d'un mateix que ens evoquen continua aquí, celebrant que sobreviu al pas del temps.
