Em diuen que allò que fa més interessant un discurs és el que no diu, allò que oculta, allò que desvia. He de confessar que des de sempre he tingut una estranya debilitat pels discursos. Quan era un al·lot, el que més m'agradava dels actes religiosos eren els sermons. Hi havia els sermons de quaresma, els sermons del dia de festa, els sermons de la novena. Aquests darrers eren quasi sempre dedicats a la vida d'un sant: la novena de Sant Antoni, la novena de Santa Rita... Vull dir que el predicador s'esforçava a distribuir la vida del sant en nou capítols, com succeeix ara amb les sèries de televisió. Aquells predicadors -sempre n'hi havia uns que eren millors que els altres-, tenien una extrema habilitat en dosificar la informació, en avançar o retrocedir en el relat, en crear una inquietud capaç d'enganxar el teu interès. Eren com una droga, aquells sermons, a la qual era difícil no quedar-hi junyit. I, sobretot, tenien la virtut que eren en directe, des de la trona. Era exactament la mateixa diferència entre una performance teatral, on se sent la veu i es percep la suor dels actors i la projecció d'un film, sovint interromput, si és que el veus per televisió, pels anuncis publicitaris.

L'aura de misteri que aconseguien aquells predicadors era una autèntica performance quasi teatral. Un dels sermons que més m'agradaven, i cada any l'esperava en arribar el temps de Quaresma, era el de l'infern. Us en podeu riure de les vuit temporades de la sèrie de televisió estatunidenca Game of Throns, traduïda al català per Joc de trons. Us en podeu riure. En arribar l'hora del sermó de l'infern, la gent tremolava, no se sentia ni una mosca, mentre el predicador, de tant de parlar de foc, rebentava amb suors i panteix. I era tant el terror que algun d'aquells predicadors aconseguia fer sorgir que, més d'una vegada, hi hagué alguna persona del devot auditori a la qual se li destravà el ventre i se'n derivaren els pertinents resultats. I el predicador en quedava satisfet de veure que, només amb la paraula, havia aconseguit aquell desvari. Contaven que n'hi hagué un que, en veure que la gent arrufava el nas, exclamà: «Doncs, a l'infern, sentireu aquesta mateixa pudor per sempre, totes les hores de la nit i el dia, fins a l'eternitat».

Però he dit que el que fa més interessant un discurs és el que no diu, allò que oculta o desvia. Quan ens hem d'encarar amb una campanya electoral això es fa evident, però constitueix un exercici impagable de la intel·ligència. A mesura que el candidat amolla el seu discurs, tu reconstrueixes la teva pròpia versió i elabores un altre discurs alternatiu, aquell en què les omissions surten a la superfície de l'aigua com si les rescatassis del llot d'un estany i, de sobte aflorassin a la superfície.

En una ocasió un polític dels nostres començà el seu discurs dient aquestes paraules: «Ningú no m'escolta quan em pos a plorar...». La gent va riure de forma despietada quan algú del públic li va respondre: «Doncs, posa't a riure...». És evident que no havia calculat la dimensió ni el sentit de les paraules. Tu fas el míting perquè la gent et voti i comences dient que ningú t'escolta en posar-te a plorar. No aplegaràs cap vot, si dius que plores. A la gent li agraden més els polítics que riuen, que contagien les rialles. Un altre va prometre rialles a rompre durant els quatre anys que duraria la legislatura. I, a més, tenia una rialla contagiosa que, en esclafir, provocava que s'encomanàs a tothom. Va guanyar les eleccions. Un altre diu, en començar la prèdica: «M'he transformat en una estàtua de sal». I una dona que era entre el públic va respondre: «Reputes, justament de sal!». Però no havia entès aquella dona el contingut amagat i obscur que hi havia rere les paraules.