Estic llegint el diari quan una bestiola negra i rodona, de la mida del forat d'una agulla, travessa la pàgina a pas, ràpid amb unes potes tan diminutes que ni se li veuen. L'aixafo mecànicament amb un dit i queda en el paper una taca de la mida d'un punt. D'un punt final, és clar.
Pobra.
Amb el cadàver imprès en el full com un signe ortogràfic, segueixo llegint la notícia d'una jutgessa que tira les cartes, cosa que preocupa els seus companys d'ofici perquè el tarot, diuen, fa malbé la reputació de la justícia. Em ve a la memòria que una amiga meva, quan érem joves, va anar que li endevinés el futur el marquès d'Araciel, el vident més famós de l'època.
- Veig -li va dir- un lloc ple de pau, amb molta pelouse.
Volia dir amb molta gespa, però ell a la gespa li deia pelouse perquè atenia gent de l'aristocràcia a qui els semblava groller dir les coses pel seu nom. Un quadrat de gespa el té qualsevol, en el fons no és més que herba, però un camp de golf com Déu mana ha d'estar cobert de pelouse.
La qüestió és que vàrem fer moltes bromes a la nostra amiga a costa de la predicció. Li dèiem que li tocaria la loteria i es compraria un xalet a la Sierra de Madrid. Al cap de poc, va morir en un accident d'automòbil. Ja al cementiri, mentre algú pronunciava unes paraules de comiat, un amic es va acostar i em va dir en veu baixa:
- T'has fixat en la quantitat de pelouse?
Efectivament, es tractava d'un lloc ple de pau i amb molta gespa. El tarotista l'havia encertat de ple. Des de llavors tinc més por als endevins que als jutges. La suma de les dues condicions en una sola persona em sembla una quimera, entenent per quimera aquell animal mitològic amb potes de cabra i cap de drac que escopia foc per la boca. Si em donessin a triar entre que aquesta dona em jutgés o em tirés les cartes, no sabria què fer, ja que tinc tanta por a la presó com a la mort, a la mort, per cert, representada per l'insecte minúscul al qual acabo d'ajusticiar amb el tou del dit índex. No som res.
