08 de agost de 2019
08.08.2019

Arrimadas, arraconada

07.08.2019 | 23:34

El bipartidisme va instaurar un masclisme forçós, la gran revolució feminista de Zapatero va comptar en algun moment amb dues vicepresidentes del Govern però sense invertir mai els sexes de la cúpula. Rubalcaba va aixafar la seva abans protegida Carme Chacón per demostrar que la virilitat és un requisit indispensable. A mitjans d'aquesta dècada, la disjuntiva es va obrir a tres i quatre bandes. No importa, tots els candidats de 2015 i 2016 eren homes. I la ultradreta tampoc va aterrar sota la batuta d'una Marine Le Pen.

Cinc de cinc líders virils, i cap símptoma que aquesta alineació hagi de canviar en l'immediat futur. El quintet de formacions estatals preserva una unanimitat ideològica, inamovible durant les quatre últimes dècades. Dubten de la seva constitucionalitat, però no de la seva adscripció uniforme a la testosterona. Hi ha hagut una Rosa Díez, però només va gaudir d'una condició episòdica de figurant.

Per aquest motiu l'arraconament d' Inés Arrimadas a l'executiva cinquantenària d' Albert Rivera no pot interpretar-se com una casualitat, ja que s'inscriu en una tradició inamovible. La candidata a les catalanes del 2017 va obtenir una primera plaça sorprenent, que encara cou als independentistes malgrat conjurar-la amb una majoria absoluta. No obstant això, la candidata de Ciutadans mai va exercir el seu paper de força més votada. Segons una inveterada llei de la Catalunya recent, va culminar el seu objectiu i se'n va anar de vacances. En el seu cas no es va exiliar a Waterloo, encara que la simbologia pot mantenir-se amb el seu destí a Madrid.

En les eleccions al Congrés, la coratjosa política que es va enfrontar en solitari al secessionisme al complet s'ha desdibuixat a un ritme alarmant. Podria fins i tot especular-se amb la intervenció de Putin l'envenenador en el seu ànim alacaigut, en la seva persecució de papers cada vegada més histriònics en la gran parada gai. La setmana passada, Rivera li va assestar el cop definitiu en retirar-li la paraula en la seva executiva. Arraconada Arrimadas com a portaveu, es neutralitzava una dona que el 2017 va haver de desafiar els exabruptes en augment del seu líder, per estendre més endavant la seva naturalitat catalana a la resta del país. Una joguina trencada. Trencada, després que l'abandonessin al Parlament amb la feina més ingrata d'Espanya. Una infàmia, per emprar la paraula més freqüent en llavis de la diputada emmordassada.

Rivera sent més gelosia de la seva cada vegada més teòrica número dos que de Pedro Sánchez, i l'enveja és el combustible preferit per al líder de Ciutadans. No obstant això, seria injust adjudicar-li un comportament singular. Funciona mitjançant la llei no escrita que els grans partits han d'estar encapçalats per homes. Les indubtables grans dones són acordonades en segon pla, segons el vademècum masclista. Zero de cinc és una marca insostenible. Amb la presència creixent de dones en alts càrrecs, almenys dos del quintet de partits estatals haurien d'estar sota la batuta femenina. En aplicació estricta d'una llei de paritat abolida al cim. L'estampa resultant és tan anacrònica com veure sis homes entre els set membres del Tribunal Suprem del Procés.

Pitjor encara, arraconar una dona com Rivera ha fet amb Arrimadas es converteix en requisit, en una prova iniciàtica per aconseguir la posició preeminent en un partit estatal. Els líders del Congrés s'aixequen sobre les espatlles de dones gegants, convenientment humiliades per retallar la seva ambició. Si es comença pel PSOE, el duel es va establir entre Susana Díaz i Pedro Sánchez. Cap socialista té dubtes sobre la correcció de l'elecció final, almenys abans de la votació d'investidura. No obstant això, la torrada del lideratge sempre cau pel costat de la mantega.

També és possible que Pablo Casado superi en intel·ligència i preparació Soraya Sáenz de Santamaría i Dolores de Cospedal. Estadísticament té la seva gràcia que, amb un 67 per cent de dones d'acreditat caràcter en competició, la victòria final afavorís l'únic home. I ningú atribuiria al guanyador unes virtuts, fins i tot físiques, per sobre dels seus rivals. El màster, en tot cas. Analitzada la curiosa coincidència que Ciutadans sacrifiqui la guanyadora d'unes eleccions per consolidar un perdedor incorregible, es pot al·legar que Santiago Abascal no compta amb una adversària a la seva alçada. Té la sort que encara milita en un altre partit, es diu Cayetana Álvarez de Toledo.

El cas de Podem remet a les essències freudianes. Irene Montero és la parella d'Iglesias però també la seva antagonista, quan refusa l'oportunitat de convertir-se als 32 anys en la vicepresidenta més jove de la història. Només els que creuen en la no interferència electoral de Rússia sostindran que aquest avançament per l'esquerra és aliè a l'entossudiment petri del seu company d'hipoteca. Pensin si no en François Hollande i Ségolène Royal.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook