08 de agost de 2019
08.08.2019

Estiu i festa

07.08.2019 | 23:34

A l'estiu tota cuca viu», és la manera que té el refranyer català per proclamar l'alegria del bon temps i la vitalitat d'uns mesos que sembla que s'ho volen menjar tot. I consti que aquesta empenta (o fama) ja hi era abans del turisme ditxós. També s'ha de suposar que la cuca de la dita no es refereix pas a la xinxa que acaba de reaparèixer ara mateix a diverses comarques gironines, tan ben enterrada que ella havia quedat en aquells antics quarters i en aquells vagons de fusta del tren M.Z.A.

Segons Joan Amades, l'estiu va originar tota la moguda humana pròpia d'aquest temps. Ho explica a partir d'una vella dita : «Entre les dues Mares de Déu, ni planteu ni conreeu.» La dita podria explicar l'origen de les festes majors: fa referència a la Mare de Déu d'agost, Santa Maria, el 15 d'agost, i la del Naixement també de Maria, el 8 de setembre; un període no recomanable per a l'agricultura. Els antics creien que el regne vegetal era una mena de divinitat poderosa que donava les collites com a premi i calia estar-hi en bona relació, atreure's els seus favors. Les festes majors, en majoria a l'estiu –gent desvagada, doncs– eren una ocasió pel recordatori de l'impetració, demanar el favor de les bones collites. El cristianisme va incorporar al calendari d'estiu la celebració de les festes majors, que han adquirit tradició i profunda arrel cívica i cultural, entranyable.

El mateix refranyer no es cansava de donar avisos durant aquests mesos. «Per la Mare de Déu d'agost a les set ja és fosc», o aquell altre «Al mes d'agost, temporals a entrada de fosc». Dites que encara hem sentit repetir, un temps anterior als canvis d'horari a toc de trompeta i canvis climàtics a toc de sirena alarmant.

L'estiu i la festa s'han creat un bon lligam entre ells. Els sociòlegs tenen una feina ben bonica que ens podrà mostrar amb seguretat la fortalesa d'aquest lligam, que sobreviu fins i tot en temps difícils. Un exemple situat i documentat a Girona, any 1947 : fem, primer, una breu descripció d'aquell marc ciutadà i temporal; feia només 8 anys que s'havia acabat la Guerra Civil Espanyola; faltaven 28 anys per canviar de règim polític; faltaven 5 anys per suprimir la tarja de raccionament d'aliments. Faltava de tot, però quedava encara energia i entusiasme per a organitzar les festes majors als barris gironins. El calendari d'estiu enfilava diversitat de festes arreu : carrers del Carme, Ballesteries, Cort Reial, Força, Barca, Argenteria, Rambla, Independència, Pedret, Marquès de Camps, i potser tinc algun oblit. Allò tenia un valor i un signe de voluntat de refer-se i continuar. A cada carrer hi havia una comissió amb bona voluntat i hores de feina que feia brillar uns dies molt esperats i concorreguts. Un exemple ben concret: la festa del carrer de l'Argenteria de l'any 1947 va incloure en el programa un homenatge al compositor de sardanes Vicenç Bou, comptant amb la seva presència. Aquell dia, 31 d'agost, va ser apoteòsic pel món de la sardana i per a tot Girona, una vertadera multitud, que ni es podia ballar, dues cobles varen tocar 9 sardanes de Vicenç Bou, i l'última, com no podia ser d'altra manera, va ser Girona aimada. Tot, memorable.

Aquell seguit de festes de carrer, entusiasmes, esforços i de tot, va tenir un final molt gris. Probablement la primera festa en desaparèixer va ser la de l'«Havana Petita», plaça del Marquès de Camps. Va haver de deixar el seu espai perquè ja venia el «600» i el trànsit de cotxes i l'anar a escampar la boira. Comptar les revolucions per minut d'un motor no va ser compatible amb el recompte de curts i llargs de la sardana.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook