Es curiós: segons les últimes dades de l'enquesta del CIS, a Espanya hi ha més ateus o no creients que catòlics practicants. I per comunitats, Catalunya i Euskadi presenten els percentatges més alts d'ateus i agnòstics davant de catòlics. És curiós, repeteixo, perquè fa molt temps que no es veia tant fervor religiós en la forma en què es defensen les idees o s'assumeix una forma de vida que sembla traçada per un ideal religiós. De fet, el feminisme, l'independentisme i la militància antifeixista -sigui això el que sigui- s'han convertit en causes pseudoreligioses per les quals els adeptes estan disposats a fer contínues demostracions de fe i fins sacrificis i mortificacions. Només cal pensar en les coreografies del «Procés», tan plenes de creus, processons, celebracions pseudoeucarístiques i tot el cerimonial d'una secta religiosa. I el mateix podria dir-se del veganisme i de l'animalisme, o de moltes de les seves manifestacions més superficials. En certa manera, la fe religiosa del passat -dogmàtica, excloent, doctrinària- no s'ha destruït, sinó que s'ha transformat en un ventall de noves creences ideològiques. I on abans hi havia una fe majoritària, ara hi ha dotzenes de petites sectes que actuen amb l'ardor profètic dels primers creients del cristianisme. El nou puritanisme, el nou feminisme, l'actitud vigilant amb què els nous creients denuncien heretgies i pecats en tots els ordres de la vida, i l'aparició en les xarxes socials d'aquestes persones en perpetu estat de vigília que es passen la vida censurant la vida dels altres, són els nous fidels que es comporten com les antigues beates o els antics guardians de la fe religiosa, sempre disposats a denunciar heretges i cismàtics i sempre disposats a escandalitzar-se en nom de la veritable fe.
Entre els nous escriptors hi ha fins i tot una nova modalitat de literatura autobiogràfica que consisteix a narrar una versió actualitzada de les Confessions de sant Agustí, només que en comptes d'explicar la conversió de l'antic pecador encegat pel paganisme i els plaers de la carn -com va fer sant Agustí-, ens trobem davant d'uns autors -i sobretot autores- que confessen haver arribat a la veritable fe -el feminisme, l'independentisme, la lluita antifeixista o la lluita contra el canvi climàtic- com si per fi haguessin vist la veritable llum després d'una vida sumida en les tenebres de l'error i la ignorància. I el més estrany de tot és que molts lectors -i molts crítics- ni tan sols s'han adonat de tot això.
Tot plegat, repeteixo, és molt curiós. La majoria de catòlics que conec (o més aviat de cristians, ja que molts d'ells no es defineixen únicament com a catòlics) són gent molt poc doctrinària i molt poc fanatitzada, gent que té seriosos dubtes i que mai presumeix ni proclama la seva fe, sinó que més aviat la manté en un discret segon pla. Per a aquesta gent, ser cristià és una qüestió personal que no interessa a ningú, de manera que mai fan servir la seva fe com si fos una etiqueta indeleble que hagi d'identificar-los per sempre. A cap, de fet, li he sentit dir mai: «És que jo soc cristià». No, més aviat al contrari. Alguns d'aquests coneguts prefereixen el papa Benet -més racional, més filosòfic, més poètic-, altres prefereixen al papa Francesc -més ideològic, més polític, fins i tot més populista-, però en general això tampoc els importa molt. La seva fe és un assumpte molt íntim del qual amb prou feines parlen. En aquest sentit, recordo Cristóbal Serra (o Tòfol Serra, com li dèiem), que era una persona molt cristiana, però en tots els anys que vam passar xerrant i discutint i parlant de literatura, mai va intentar convèncer-me ni fer cap mena de proselitisme. O potser en feia a la seva manera, citant frases d'escriptors cristians que resultaven tan contundents com un cop de puny a l'estómac. «Al cor de l'home hi ha llocs que encara no existeixen, i perquè puguin existir hi entra el dolor». Aquesta frase de Lleó Bloy -un escriptor pobre i cristià al qual Cristóbal Serra admirava amb tota la seva ànima- l'hi vaig sentir alguna vegada a Serra, que la pronunciava amb la seva veu cantarina, gairebé sense prestar-li importància, com si estigués parlant sol. Serra no deia res més. Però la frase -i quina frase- es quedava rondant per sempre al teu cap.
Al segle passat va ser bastant freqüent que persones que havien crescut en el catolicisme més dogmàtic passessin a convertir-se en comunistes també molt dogmàtics. En realitat no van abandonar la religió, sinó que van canviar unes creences per unes altres. Un bon dia van deixar de creure en els manaments de la Santa Mare Església i van començar a creure en els manaments del Partit Comunista, que tenia també el seu Papa al Kremlin i el seu Sínode dels Bisbes i la seva Associació de Propagandistes. I en comptes de denunciar heretges i apòstates, aquests nous conversos van començar a denunciar trotskistes i desviacionistes i socialdemòcrates («revisionistes», en deien).
Han passat gairebé cent anys, però moltes coses segueixen sent iguals. I si desapareix una fe, aquesta fe és substituïda per altres, gairebé sempre més cridaneres, més simplistes i més fanàtiques.
