En un tres i no res els de la meva generació hem passat de triar destí per a les vacances per les experiències explicades, per les diapositives projectades o per les percepcions d'exotisme creades a través de múltiples canals, com ara pel·lícules, revistes, llibres..., a seguir en directe, dia a dia i minut a minut, el recorregut que amics, coneguts o saludats fan durant els seus períodes de descans. Les vacances o el desig de fer-les en un determinat lloc ara neix de les xarxes socials on es viu una veritable febre i la necessitat vital d'explicar en tot moment què veus, què vius i què sents i, com tot, aquí hi ha tota mena de narradors. Aquells que juguen amb la insinuació de paisatges o moments idíl·lics, aquells altres que necessiten fer una veritable enciclopèdia explicativa de cada indret i aquells que es limiten a reproduir les activitats que fan.
Ben mirat, les empreses turístiques ja no necessiten fer catàlegs feixucs carregats de propostes hoteleres, ara, només s'haurien de limitar a reproduir a les seves pàgines web les experiències viscudes per aquesta nova societat en la qual si no expliques el que fas, simplement no existeixes.
La postal d'avui és un recull d'imatges exposades a tothom a Youtube, Instagram o Facebook, on no pot faltar la cara somrient que demostri màxima felicitat, perquè només faltaria que ara que hi posem la imatge tothom s'assabentés que aquell lloc era un fàstic i que no valia la pena anar-hi. Sense adonar-nos-en, hem caigut de quatre grapes en la inèrcia de fer veure que tot és fantàstic, que no hi ha millors racons de món que aquells que nosaltres trepitgem. Evidentment, no veurem les cues, el mal servei, els retards en aeroports, el cansament, el mal temps o la família emprenyada perquè un volia fer allò i l'altra totalment el contrari.
No només vivim les vacances virtuals, sinó que vivim les vacances dels altres, en format online, sense adonar-nos que quan arribi el final de l'estiu ja no tindrem res per explicar-nos, ho haurem vist tot.
