Vol el socialdemòcrata Pedro Sánchez fer un govern a la portuguesa, com qui segueix la recepta del bacallà; però potser no és tan senzill. Amanir aquest plat governamental exigiria que a Espanya hi hagués polítics amb la formació i el tacte dels portuguesos, cosa que, per desgràcia, no sembla ser el cas.

No es tracta tan sols que els nostres veïns peninsulars siguin, en general, més transigents i moderats que els espanyols. Els delata, a més, el seu costum de parlar en veu baixa i els seus horaris, que coincideixen amb els de França, Alemanya o qualsevol altre país europeu, a diferència dels d'aquí. Encara que això és mera anècdota, en realitat.

Si els portuguesos han aconseguit quadrar el cercle amb un govern d'esquerres que satisfà per igual els mercats i els treballadors, la raó cal buscar-la en la qualitat de qui els governa i en la dels que els voten.

Prova d'això és que han triat un conservador de tendències vagament monàrquiques com Marcelo Rebelo de Sousa per presidir la República. I alhora, van votar en les legislatives de manera que el socialista Antonio Costa se les apanyés per governar en solitari amb el suport -extern- dels diputats del Partit Comunista, el Bloc d'Esquerra i els Verds.

Una punta de coixí com la que està portant Portugal a créixer econòmicament i alhora millorar la vida dels pencaires només està a l'abast de polítics florentins formats en els ensenyaments de Maquiavel. El més habitual, d'altra banda, en un país on les elits governamentals solen dominar diversos idiomes i no és infreqüent que llueixin doctorats per universitats europees.

Més enllà d'aquesta adequada preparació per a l'ofici, els líders portuguesos tendeixen a ser, com la ciutadania que els tria, gent de tracte flexible. L'actual Govern de Portugal, per exemple, va ser promogut pel Bloc d'Esquerra i el Partit Comunista, que ja d'entrada van renunciar a entrar al Consell de Ministres. Una cosa així com si Unides Podem s'avancés aquí al PSOE en el seu desig de formar un Executiu d'esquerres, sense demanar, a més, cap ministeri a canvi.

La veritat és que, en només un mes i mig, els partits d'aquest curiós Front Popular van madurar un acord sobre el programa a executar -en solitari- pel Partit Socialista de Costa.

El resultat, tres anys després, sorprèn tothom. El dèficit de Portugal va baixar a mínims històrics, de la mateixa manera que l'atur. L'economia va créixer amb empenta suficient com per retornar per avançat a la troica el cost del rescat; i alhora es va produir una reducció de l'atur juvenil que el mateix FMI va qualificar d'«impressionant». Fins i tot va baixar el preu de la llum, sense cap intervenció de la Verge de Fàtima.

Molt és de témer que el pragmatisme dels polítics portuguesos no s'apliqui en una Espanya on l'únic que es discuteix és el repartiment de ministeris.

A Sánchez, això sí, cal reconèixer-li el mèrit d'haver-se fixat abans que qualsevol en el model portuguès. Ja l'any 2015 va viatjar a Lisboa per preguntar-li a Antonio Costa com havia aconseguit el miracle de governar en soledat amb el suport dels partits a la seva esquerra. S'ignora la resposta, tot i que algun truc li haurà fet el primer ministre lusità a l'espanyol per elaborar la recepta política del bacallà a la portuguesa en versió espanyola. Al setembre o, com a molt tard, al novembre, veurem què surt del forn.