Aquestes últimes nits de xafogor que hem patit he recordat una cruenta història de terror que vaig viure fa uns quants anys en un pis compartit, també, durant una sufocant matinada d'estiu. El cas és que em desvetllo assedegat i mort de calor i vaig a beure aigua a la cuina. En passar davant del lavabo, m'adono que hi ha llum per sota la porta i penso que deu ser el meu company de pis. No li dono més importància i vaig a la meva; tres gots d'aigua fresca i al llit de nou. M'endormisco aviat, just quan també començo a pixar-me. Total, que m'aixeco i torno cap al lavabo. La porta segueix tancada, així que pico i demano si n'hi ha per gaire. Uns segons més tard sento un sí barrejat amb el característic so gutural d'intentar vomitar. «Uf...! En tinc per estona», penso.
Després d'unes quantes voltes més entre els llençols, novament suat i ara amb la bufeta quasi al límit, sento que la porta del lavabo s'obre i me n'hi vaig cagant llets. M'hi assec i pixo tan a gust que durant uns instants em quedo mig fregit, almenys fins que un cop sec a la porta m'esparvera de mala manera. «Joder...!», crido enutjat mentre escolto el seu autor esmunyir-se entre rialles pel passadís. Recordo que el meu company de pis em va dir que aquella nit anava a un sopar de feina i en aquests moments ja estic convençut que ha arribat amb ganes de gresca, el molt desgraciat. Acabo de pixar i intento reprendre el son. De sobte, però, el mòbil s'encén; una altra nit no n'hauria fet cas però encara estic neguitós i decideixo mirar-lo. I en llegir-lo em quedo glaçat: és el meu company de pis que em diu que, efectivament, ha anat de festa però que s'ha quedat a dormir a casa d'un col·lega perquè anava massa perjudicat i que al matí, que havíem quedat per anar a córrer, no l'esperi. La meva cara és un poema. Qui collons hi ha al pis, doncs?
Segueixo en el llit sense ni respirar, petrificat, processant els fets succeïts fins al moment, intentant aclarir si tot ha estat un malson fruit de l'insomni i la calor o si realment hi ha algú més al pis. Afino l'oïda i sento algú riure a l'habitació del costat. «Me cago en la puta d'orus...!». Estic tan cagat que no penso a trucar i demanar ajuda, i aguanto uns minuts més així, pensant què coi fer. I just quan decideixo aixecar-me i afrontar l'horror que m'assetja, m'adono que hi ha algú observant des de la porta. Segueixo totalment garratibat, dissimulant que dormo. Si això no és suficient per patir un cobriment de cor, sento com aquell maleït intrús, aquell visitant nocturn, riu fluixet mentre xiuxiueja el meu nom... Ja no puc més i, ara sí, obro el llum de cop per, tot i anar en pilotes, llençar-m'hi a sobre i atonyinar-lo a base de bé... I em trobo al fill de puta del meu company de pis, mig borratxo, descollonant-se a més no poder! Com deia, no hi ha estiu que no recordi aquella terrorífica nit. Encara no s'ha donat l'ocasió però un dia li tornaré. Us ho juro.
