10 de agost de 2019
10.08.2019

Llegendes, èpica i racionalitat

10.08.2019 | 00:27

Confesso que soc refractari als grans mites, als poemes èpics dels pobles. Com a elements literaris, els poemes èpics a la cultura i l'art tenen el seu valor però a mi sempre m'ha costat entendre'ls. Potser perquè aplicats a la política sempre porten pel mal camí. En el fons tota èpica està destinada a dir que un poble té algun període de la seva història del qual cal enorgullir-se. Normalment l'èpica sobreactua, presenta els fets de forma exagerada i molts cops parcial per fer dir a la història coses que no són certes (o no del tot), són més llegenda que realitat. I quan un poble (normalment en temps complicats) tira d'èpica i fa de la llegenda una realitat inqüestionable, dominen els sentiments i difícilment la política que se'n deriva té alguna cosa a veure amb la racionalitat. Ha passat reiteradament a la història de moltes formes, cap d'elles bona. No donaré exemples (segur que tothom en té al cap) només diré que un dels problemes que té la UE per poder construir més unió és que els països europeus deixin les reminiscències èpiques (quan els francesos s'oblidin de la «grandeur», els alemanys del seu mite de superioritat i menyspreu dels europeus del sud, el anglesos i espanyols del seus imperis perduts, etc.) i entenguin que la identitat de cada ú, que existeix, no es contradictòria amb l'europea. De fet la identitat pròpia només té sentit si no s'exagera, si no es lliga a l'èpica i s'haurà d'anar remodelant en funció de molts factors entre els que hi haurà segur la immigració i la globalització que canviarà les nostres societats.

A Catalunya aquesta apel·lació a l'èpica és una mica diferent. Parlem de les nostres derrotes i que si avui no som el que ens correspon és perquè algú ens en priva. Això porta als grans mites dels catalans que creuen en les llegendes: Som superiors als veïns i ens maltracten (el som els millors de Ronda de mort a Sinera d' Espriu) i tot és culpa d'uns repressors externs, nosaltres ho fem tot bé. Mai fem autocrítica, sempre repetim els mateixos errors. Posaré un exemple. L'altre dia parlava amb un independentista i em deia que si teníem un problema de menors no acompanyats a Catalunya era perquè Andalusia els donava un bitllet per venir a Catalunya. No sé si és cert però en qualsevol cas el que a mi m'interessa és saber què fa el Govern català. O creu que som els millors i podem acollir tots els que venen i després no fan els deures per solucionar els problemes que generen o no actuen com a Govern perquè no passi que s'acumulin aquests menors en quantitats que no podem acollir. En tot cas, no és un problema extern, és un problema de govern nostre, els menors continuaran arribant i hem de veure com els acollim i/o els retornem o pactem la seva distribució. Però segons els independentistes és un problema que ens generen i feta aquesta afirmació, es queden tan tranquils.

La política hauria de tenir un cert grau de racionalitat i el racionalisme filosòfic neix al segle XVII amb Descartes i el seu «discurs del mètode». En aquells temps l'Església dominava la societat (el discurs del mètode té el nihil obstat del bisbe i es dedica a demostrar l'existència de Déu) i no acceptava fàcilment els resultats de la ciència, dubtava que expliqués la realitat. Un científic anglès en to divertit va escriure la següent història. Explicava que hi havia una llegenda que deia que Macedònia tenia soldats que sabien fer girar l'ona a tal velocitat que si hi posaven un ou cru en sortia cuit. El científic deia que ho havia provat amb grans atletes i guerrers del seu temps, amb anglesos i d'altres nacionalitats i no ho havien aconseguit. I després d'una magnífica disquisició concloïa que l'única possibilitat «científica» era que s'havia de ser macedoni per aconseguir-ho. Les llegendes portades a la realitat es converteixen en alguna cosa ben poc sensata, veritat? Així ho volia fer entendre el científic, així era al seu temps i així és avui.

A Catalunya un nombre important de catalans s'han deixat seduir per les llegendes, sigui allò del del 1714, sigui que Europa ens rebrà amb els braços oberts, sigui que Espanya no és una democràcia, sigui que Espanya acabarà claudicant. La veritat és que estem en una situació geopolítica que no va a favor de la independència de Catalunya. L'Europa democràtica, la que vol una unió més forta que jugui un paper important al món no està a favor de nous països i defensa que Espanya és una democràcia comparable a qualsevol altra d'Europa. La realitat està molt lluny del que han dit els líders independentistes. La reacció dels conversos és bastant decebedora. Esmercen una quantitat d'esforços immensos en buscar algú fora d'Espanya que els escolti i quan troben algú ho escampen a tort i a dret com si haguessin aconseguit alguna cosa important mentre menyspreen els posicionaments contraris molt més abundants. I en això no escatimen ni esforços ni contradiccions. Encara avui consideren important que el partit nacionalista de Flandes defensi Puigdemont. Que hagi pactat al Parlament Europeu fer grup amb Vox és un detall sense importància.

No continuaré perquè només podria repetir-me però, com deia en Raimon Martínez Fraile un 11 de setembre multitudinari, quanta energia perduda en una empresa basada en la mentida, en les llegendes repetides per no abordar els problemes reals que té la nostra societat. El científic del conte segurament demanaria que deixem de parlar de les gestes dels guerrers macedonis i que ens dediquem a resoldre els problemes reals. Si totes les energies les dediquéssim a fer política de veritat, a intentar implementar els objectius del desenvolupament sostenible de l'agenda 2030, segur que ens aniria molt millor a tots sobre tot als que ho passen més malament.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook