10 de agost de 2019
10.08.2019

L'ordre dels altres

10.08.2019 | 00:27

De ben segur que algun cop a la vida els ha tocat estar-se uns dies a casa d'un altre. Potser hi han anat de vacances, potser han hagut de tenir cura d'algun familiar o amic malalt, o potser han fet un intercanvi d'habitatge. Quan dic viure a casa d'un altre no em refereixo al dinar de Nadal ni a sopar a casa d'uns amics, sinó a dormir-hi, a llevar-s'hi, a rentar-se les dents i a fer el menjar. Quan la quotidianitat es desplega en una altra casa la sensació immediata és la de profanació. Som immersos en un ordre, o en un desordre, que no hem creat. No hem decidit on desem el fregall ni si hi ha gerros amb flors. No hem comprat els llençols, no hem emplenat la nevera, no hem triat els plats... Les prioritats, els hàbits i els costums d'aquest altri ragen per un broc que no és el nostre. La seva personalitat sol escampar-se per les parets en forma de fotografies, de quadres, de llibres o de plantes. O de l'absència de tot plegat.

L'ordre i el desordre aliens permeten ullar la intimitat aliena, moure-s'hi amb cautela, com entrats en un conte medieval de boscos perduts. Això sempre provoca un cert desassossec perquè ens sabem en territori estrany, profanadors d'una mena d'altar que ha anat construint l'altre, dia rere dia, acumulant objectes que acaben sent els derelictes de tota una vida. Si la casa en qüestió és la dels pares el xoc no minva, ans al contrari. Un simple plat de ceràmica a sota d'un atuell et pot fer guillar quatre dècades enrere com si haguessis saltat amb ganes al trampolí del temps. Entrem, poc decidits, en el terreny de l'autoprofanació. I arribats en aquest punt ens enfrontem a alguna forma de veritat. Palpem el delit i l'enginy que té la memòria d'inventar-se. La fascinació pel que queda tan lluny i tan a prop.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook