11 de agost de 2019
11.08.2019

Alt Empordà, color local

11.08.2019 | 06:00

Carretera Nacional II, direcció Figueres. Passat Bàscara, assegudes en gandules als vorals, al costat de filats plens de llaços grocs, senyoretes seminues esperen clients sota dels seus para-sols. La meva filla de deu anys, que viatja amb mi, em pregunta què fan aquestes dones allà, tan lluny de la platja, amb aquests para-sols. Em sembla que la meva filla ja sap què fan aquestes noies, vendre el seu cos. I no m'agrada que ho sàpiga. Tant de bo la seva realitat continués sent, uns anys més, el món de Yupi.
A Llançà m'aturo davant d'un Fiat 128 de déu sap quin any, al qual el seu amo, que l'ha deixat aparcat sota el sol, amb les finestretes obertes, ha col·locat un molinet en el seu sostre al costat d'un far en miniatura d'aquests que s'emporten els turistes «record de». En el seu interior porta un termòmetre «I love Costa Brava» que supera els 45 graus. Sembla haver robat una botiga de records per adornar el seu cotxe amb ells. Espero que arribi l'amo, però no arriba. Em recorda en Coquini, el venedor de cocos de cala Montgó, per l'extravagància, i em pregunto si a cada platja de l'Empordà habita algun d'aquests personatges.
Camí cap a Empuriabrava creuo per davant de la fàbrica Falgàs Comercial que, des que tinc memòria, deixa al seu predi els seus ninots gegants al costat de la carretera. Pels anys, i la seva antiguitat, alguns semblen trets d'una pel·lícula de terror, sorprenents i grotescos. Veig el goril·la gegant, amb els forats al pit, i l'elefant, amb el tobogan al cul. Bufen tres minuts de tramuntana, com si es fes anunciar, i ja el paisatge és un altre. A la llunyania es veuen iots de luxe, residències de luxe. Un mar tret d'una postal del paradís.
Un grup de filòsofs de barri es reuneix cada tarda als bars de Portbou. Un d'ells diu que, d'aquí a vint anys, Puigdemont serà com aquests gladiadors veterans de la pel·lícula El lluitador, que s'asseuen cada cap de setmana a signar autògrafs a un reduït grup de friquis que els recorda, mentre ven les seves pròpies figures de caganers. Algú diu que no, que el personatge que interpretava Mickey Rourke tenia pilotes. Sona llunyà, no només perquè es tracta d'una visió de futur, sinó perquè a l'Empordà les notícies, la política, l'actualitat, prenen un altre caire. I una importància gairebé nul·la.
Aquest Empordà mític, dels grans contrastos, és part del color local que el visitant s'emportarà, sense saber-ho. Aquest suposat món de Yupi turístic que cobra densitat darrere de la primera aparença.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook