Cartes

Jaume Paradeda Pla Riudarenes

Els catalans i els que trepitgen Catalunya estem acostumats a patir maltractaments amb els quals, l'un rere l'altre, ens obsequia el govern d'Espanya, ja sigui escanyant l'economia que afecta l'ensenyament (pocs mestres), medicina (llistes d'espera insuportables), rodalies que peten pertot arreu (incloent accidents), aeroports col·lapsats (els d'aquí, els d'allà no), atur... per no dir-ne un rest més. El més greu, el qual no puc passar per alt, va ser el 17-A amb els atemptats de Cambrils i de la Rambla de Barcelona, els quals van deixar una estesa de morts i ferits, i van afectar tant els que viuen a Catalunya com els ­turistes que s'hi trobaren involucrats. Segons el diari Público, sembla que es podien haver evitat si el CNI (Cuerpo Nacional de Inteligencia) d'Espanya n'hagués informat els Mossos d'Esquadra. Si això es confirma, és d'una gravetat tal, la qual cosa fa que consolidar la independència de Catalunya sigui una necessitat urgent, si no volem prendre mal. Per aquest motiu apel·lo que Catalans pro-Espanya s'afegeixin a la demanda de la República Independent de Catalunya, ja que ens hi va la pell de tots!

Qui vol acollir un MENA a casa seva?

Àngel Cornellà i Rigau Girona

Diàriament ampliem el nostre vocabulari. Fins fa poc, molts no sabiem què és un MENA. Ara quasi tothom sap que són les inicials de menor estranger no acompanyat. Dades oficials de la Direcció General d'Atenció a la Infància i Adolescència: 3.659 vinguts el 2018; 5.526 previsió per al 2019; 81% del Marroc. Alguns sospitosament no adolescents. Què impulsa aquests joves a venir? Animats o obligats per les seves families? És una estratègia per aconseguir «papers» i un posterior reagrupament familiar? El rei del Marroc els obre de bat a bat la porta de sortida. Mohamed VI (55 anys), 12 palaus, 600 cotxes (inclou Ferraris i Mercedes), un rellotge amb 1.075 diamants valorat en 1,2 milions d'euros; una fortuna personal de 1.800 milions d'euros; la cinquena persona més rica d'Àfrica. El que s'autoproclama «rei dels pobres» és incapaç d'organitzar en el seu país uns Serveis Socials que atenguin les persones més necessitades. Arriben i els donem assistència sanitària gratuïta immediata, sense haver cotitzat mai, mentre molts catalans (treballadors i autònoms) que han cotitzat tota la vida tarden dies a poder veure el seu metge de capçalera, han d'esperar per fer-se proves, analítiques o operar-se. Mentre altres països d'Europa tanquen fronteres, aquí els donem pirmis, rendes mínimes garantides, ajuts socials; així cada dia en vindran més.

No tots els catalans estem d'acord que s'esmerci diner públic per ajudar els de fora. Molts catalans tenen fills adolescents sense feina i no tenen cap paga ni ajut. En una recent intervenció en un ple municipal de Ripoll, la regidora Sílvia Orriols, del Front Nacional de Catalunya, planteja una proposta que em fa reflexionar: famílies catalanes acollidores. L'any passat els carrers de Barcelona s'omplien a vessar amb un fervorós seguiment en directe de TV3 de la manifestació amb pancartes de «Volem acollir» o «Casa nostra és casa vostra», on són ara aquestes persones? Podria ser una solució: passar de la teoria a la pràctica. En lloc de gastar diners públics (els diners de tots), qui vulgui acollir un MENA a casa seva que ho faci, de forma legal, acollida temporal fins que sigui major d'edat o fins que tingui treball, però que es faci jurídicament responsable dels possibles delictes, de la seva formació, d'ensenyar-li la llengua catalana, d'ajudar-lo a trobar feina... No cal que n'acullin dos; amb un per casa estaria ben aviat solucionat. Qui comença? Anar a una manifestació independentista, pacifista, feminista, la que sigui, és fàcil, no compromet ni obliga a res. Qui defensi públicament unes idees, que les posi en pràctica. Qui comença? Amb mi no hi compteu, casa meva no és casa vostra.

Per reparar

Jesús Domingo Martínez GIRONA

Es necessita, com ha apuntat el papa Francesc, molta més força per reparar que per construir, per recomençar que per començar, per reconciliar-se que per estar d'acord. I en això, en el que requereix més esforç, hem de comprometre'ns amb especial dedicació, per no moure'ns només al ritme que marca l'actualitat o al so d'una mena de moral emocional, que sovint com ve se'n va i ens deixa al paire, sense veritables vincles que ens facin comprometre'ns de veritat, de manera eficaç i constant, amb aquells que ens necessiten.