A Girona ha corregut la brama que el grup fa vint anys que és als escenaris. Un francès m'ho va comentar al carrer Mercaders. Gazpacho són bons i durant la seva trajectòria han recorregut territoris increïbles a Sud-amèrica i a Catalunya. Celebren l'aniversari i ajunten tres puntals de la música gironina: Fonso Castillo, guitarrista; Eduard Canada, percussió; i Pedrito Martínez. Això implica un «sí senyor». Tres intèrprets excepcionals. Representa que és un grup interessant que de la rumba i de la fusió d'estils n'ha fet categoria.
D'acord. La feina ben feta no sempre porta a la fama. Cal? Segurament sí, perquè aquesta gent fa una proposta interessant. Qui viu de la música? Els grups no toquen en directe a les televisions, se'ls punxa, gairebé per llàstima, en algunes ràdios. La realitat digital mata els músics, es continua promocionant grups remorts i, al cap dels anys, és una manera d'entendre la música relacionada amb patrocionadors mediàtics. Aventuro que impressiona estar en un concert amb milers de persones i que l'intèrpret sigui un DJ -aviat un robot.
Cada època demana els seus herois. Reivindico Gazpacho perquè són músics analògics. Toquen i interpreten amb instruments del segle passat: rumba ben tirada i, sobretot, una manera de fer festiva. Gazpacho ha enregistrat un dels millors discos de l'època moderna amb Pásame la sal de cobla junt amb la cobla Bisbal Jove. Ha entrat al silenci estricte. Qui vol discos? Els discos engavanyen la ment de molta gent. L'objecte molesta. Celebro l'aniversari i de rebot l'existència d'un local, la Diva, a Girona. Un lloc en el qual hi ha música en directe. Per altra banda, m'agrada que Gazpacho, malgrat les maltempsades del temps, encara, estigui viu.
