No és pas la meva intenció aixafar-vos les vacances però, a aquestes alçades de l'any, hauríem de començar a pensar que s'està configurant davant nostre una crisi de gran magnitud, tal vegada l'inici d'un canvi de model econòmic.
Els símptomes són evidents a tots els països amb economies industrials, des de la Xina a Estats Units passant per tota Europa, Espanya inclosa. Els inicis de la crisi poden ser deguts al fre a la globalització empresa per Donald Trump, al Brexit dur que es presenta en els propers mesos i al declivi del sector de l'automòbil a tot el món. Tot plegat ha portat a les economies industrials a baixar el creixement i a perdre llocs de treball. Els economistes deien que Espanya es salvava d'aquest moviment, però el nul creixement de llocs de treball del mes de juliol ha estat una indicació que aquí les coses també comencen a anar malament. La baixada en les vendes de pisos, un sector que semblava quedar aliè al fre de l'economia, ho ha acabat d'arrodonir.
Era evident que algun dia les relacions econòmiques internacionals s'haurien de posar en entredit: la globalització salvatge, sense cap control, va permetre a la Xina xuclar producció d'Europa i d'Estats Units, amb la pèrdua de llocs de treball corresponent. El mercat capitalista té mecanismes propis per anar ajustant la seva dinàmica. Així, si un país ven molt més que no pas compra, les seves reserves monetàries augmenten, de forma que esdevé més ric. Per tant, la massa monetària, que ha d'estar en equilibri amb la riquesa de l'espai econòmic, també ha d'augmentar. Això implica que la moneda ha de pujar de valor, això que en diem revaluar la divisa. Doncs bé, el superàvit comercial de la Xina va augmentar un 58,7% entre 2007 fins el 2017 mentre que la seva divisa es va revaluar en aquest període un 7,9%. En aquest mateix període el PIB de la Xina va créixer de 3,55 bilions de dòlars fins a 12,24 bilions, amb un creixement del 244%. Amb aquestes xifres, haver revaluat la moneda només un 7,9% fa evident que el mecanisme d'equilibri d'un mercat perfecte no ha funcionat. Les autoritats de la Xina han volgut mantenir el valor de la moneda per continuar sent competitius i vendre al món. Fins que el tal Trump ha dit que ja n'hi havia prou de fer trampes a costa del benestar dels americans. Tot i que ells venen fent trampes semblants des de l'any 1975.
Del Brexit no en diré gaire res, només que crea incertesa del que pot passar i això frena inversions a Anglaterra i a Europa.
Del cotxe n'anirem parlant més sovint. L'emergència climàtica ha agafat embranzida i està modificant la opinió pública. Avui tothom té clar que el cotxe en un futur immediat serà elèctric. El 2005 només érem quatre els que hi crèiem, i els fabricants de cotxes s'han adormit sense fer els deures a temps. Total, ara el comprador dubte quin tipus de cotxe ha de comprar sabent que el 2040 ja no es vendran cotxes de combustió i té pànic a haver de trobar 40.000 € per comprar el cotxe. El resultat és una baixada en picat de la venda de cotxes, tant, que s'espera que a França el 2020 la producció baixi el 20%. El pes del cotxe a Catalunya és del 10,5% del PIB, o sigui, que hauríem de fer tot el possible per ajudar a Seat i Nissan a fer el trànsit cap al cotxe elèctric amb un pacte de país.
Amb tot aquest panorama els bancs centrals es preparen per ajudar a l'economia. La FED americana ha respost als crits de Trump abaixant els tipus d'interès des del 2,25% fins el 2%. A Europa el tipus d'interès del BCE ja està a zero des de l'any 2016. Els responsables del BCE ja no sabien què més fer per activar l'economia europea i ara es troben que totes les mesures que podrien ser ortodoxes estan esgotades i n'han de trobar de noves. El banc central havia arribat a emetre moneda per valor de 80.000 milions cada mes durant el 2016, uns 234 euros per càpita cada mes, emetent ara per valor de 16.000 milions. Això ho feia comprant deute dels estats, de les corporacions i valors dels bancs, però la seva translació al consum ha estat poc eficient. Ara es plantegen fer els tipus d'interès negatius com han fet Suïssa, Dinamarca o Suècia. Els bancs ja tenen els seus dipòsits al BCE a un interès del -0,4% i l'experiència de Japó amb mesures d'interès negatiu no sembla pas que aixequin l'economia.
En aquestes circumstàncies apareixen noves idees per fer funcionar l'economia, idees no ortodoxes com el Helicopter Money. Aquest helicòpter és una metàfora que vol explicar que un helicòpter va llençant des de l'aire bitllets perquè la gent els agafi i consumeixi. El BCE ha creat moneda des del 2015 per valor del 20% del PIB de la Eurozona i tot i així l'economia no aixeca el cap, més aviat l'abaixa pels nous impulsos. Així que la mesura de transferir una quantitat al compte de cada ciutadà adult esdevé una possibilitat real. Imagineu el que passaria si cada ú de nosaltres rep aquells 234 euros durant uns quants mesos al compte corrent...
Possiblement no serà Mario Draghi qui aplicarà noves mesures pel fet que al mes de novembre serà substituït per Christine Lagarde, de la que encara no coneixem la valentia.
La implantació de la mesura de l'helicòpter ens portarà a un debat interessant proper al de la renda bàsica universal. La meva opinió en aquest moment és que més que actuar donant diners a discreció, caldria resoldre l'origen dels problemes, el Brèxit, les relacions de canvi internacionals i la transició del cotxe elèctric. Però ja sabeu que també m'agrada la innovació i explorar nous conceptes.
