En el procés de recuperació i de consolidació de la literatura catalana que es va produir en el tombant dels segles XIX al XX, resulta fonamental l'aportació de l'anomenada Escola Mallorquina, que, situada a cavall entre el Modernisme i el Noucentisme, entre el romanticisme i el classicisme, va fer possible l'arrelament de la normalització del català com a llengua poètica a les Balears. Entre les figures més notables d'aquest moviment podem esmentar Miquel Costa i Llobera i Joan Alcover. El poeta i intel·lectual mallorquí Joan Alcover havia començat la seva trajectòria com a escriptor en llengua castellana, sense reeixir a construir una obra prou convincent i reconeguda. Després, als primers anys del segle XX, Alcover adopta el català, que era la seva llengua materna, com a llengua de cultura. Ho fa enmig de les tragèdies personals successives que van capgirar el curs de la seva vida, amb la mort de la seva primera dona i de quatre dels seus cinc fills. El poeta retòric en castellà es va convertir en un impressionant poeta en català: «jo visc sols per a plànyer lo que de mi s'és mort». No es tracta, doncs, només d'un canvi d'idioma, sinó també de veu, en un exercici d'honestedat que el va dur a escriure alguns dels millors poemes del seu temps, com Desolació o La relíquia («Faune mutilat,/ brollador eixut,/ jardí desolat/ de ma joventut»), on emergeix la mirada subjectiva d'un jo personal intens i corprenedor, modern i valent. L'escriptor minuciós s'eleva literàriament colpit per l'experiència trasbalsadora del seu propi abisme. Observador atent i profundament unit a la natura, que personifica, Alcover va ser un home culte i de formes elegants, ponderat i precís, un veritable humanista, que, a la conferència que va pronunciar l'any 1904 a l'Ateneu Barcelonès sobre La humanització de l'art, va afirmar: «L'art és la vida sentint-se i contemplant-se a si mateixa». En parla el llibre excel·lent d'Andreu Gomila Un món esbucat. Joan Alcover i Mallorca. Vinculat inicialment al Partit Liberal del seu company d'institut i amic Antoni Maura, Alcover va ser regidor de l'Ajuntament de Palma i diputat al Congrés per aquesta formació política. Va evolucionar, sobretot després del daltabaix de la pèrdua de Cuba i Filipines, cap a un regeneracionisme que el va acostar al catalanisme moderat de personatges com Santiago Rusiñol, que entre 1901 i 1903 es va instal·lar a Mallorca, o Josep Carner. Alcover va ser, a més, amfitrió i impulsor de tertúlies politicoculturals molt actives i influents a la Mallorca de l'època. Sobre aquest aspecte, Gomila escriu referint-se a Alcover: «Queda clar, doncs, que prefereix constituir-se en l'heroi d'un país petit en ebullició que no pas en un poeta perifèric d'un gran imperi acabat». I, de fet, l'himne de Mallorca, amb música d'Amadeu Vives, neix d'un poema d'Alcover, La Balanguera, inspirat en una cançó popular i que transmet un esperit de ressorgiment: «i de la nova primavera/ sap on s'amaga la llavor».