L'illa del blat

Un any més, la setmana a Formentera (de Frumentaria, illa del blat). La gran notícia és que no hi ha notícies, que tot és plàcid, calmat i alegre, que l'aigua és càlida i que es dorm molt bé. La doble insularitat -avió i ferri- provoquen encara més una agradable sensació de distància. El rellotge no existeix. Els dies són de bon passar.

El món que ve

Si comparem el món que tenim amb el de fa una dècada, els telèfons intel·ligents no havien arribat a les nostres vides, el canvi és tan radical que podem tenir la temptació que ja vivim en el futur. Però això només ens passa als que recordem la vida abans de Google. Per als joves que avui estan a la Universitat, imaginar-se un món sense internet és tan estrany com pensar en una vida sense electricitat o aigua corrent. No és el futur, és una necessitat bàsica. I el canvi només ha fet que començar, com quan es va inventar el tren i van passar anys i anys fins que es van generalitzar els seus beneficis.

De fet, estan en bolquers tant la intel·ligència artificial com el potencial d'internet per canviar les nostres vides. El més important per anar-nos adaptant al món que ve és preguntar-nos si desapareixeran algunes de les feines per la robotització, de quina manera afecta el nostre cervell estar permanentment connectats, com seran les ciutats digitals, com es reorganitzarà la societat si la ciència aconsegueix allargar l'esperança de vida fins als cent anys. Alguns llibres divulgatius ens donen la resposta a aquestes preguntes. Per mi, ha estat especialment útil la lectura d'El fin del mundo tal y como lo conocemos, de la periodista Marta García Aller. Una lectura recomanable d'estiu.

Itàlia

Quan es van celebrar les últimes eleccions parlamentàries a Itàlia, una senadora amiga que va deixar la política al final de l'anterior mandat em va dir: aquesta aliança entre populistes del Moviment 5 Estrelles i l'extrema dreta de la Lliga durarà un any i noves eleccions. Al final han durat catorze mesos. Salvini ha presentat una moció de censura contra el primer ministre del govern del qual forma part. En teoria, això és el final de la legislatura. La moció es votarà al voltant del 20 d'agost. Però, compte amb els poders del president de la República, Sergio Mattarrella, que pot encarregar la formació d'un nou govern sense la Lliga o pot imposar un govern tècnic per aprovar els pressupostos i aixecar les sancions de la Unió Europea per l'excessiu dèficit públic. Convé recordar que Mattarella ja va vetar el primer nom proposat per a primer ministre pels dos partits de la coalició. En pocs mesos de diferència, els tres grans Estats del sud d'Europa han afrontat eleccions: Espanya, Grècia i ara sembla que Itàlia. El govern italià és l'únic que avui no té aliats europeus.

Diaris d'agost

Obrir els diaris aquests dies del pic de l'estiu és trobar una quantitat de notícies ínfimes més enllà dels desastres naturals i els psicòpates que disparen a matar. Fins i tot és mal vist els segons de la fila que els toca fer declaracions polítiques i estan «de guàrdia». Vivim amb menys notícies. Tot això em porta a pensar sobre les notícies de farciment que omplen hores d'hiperconnectivitat informativa. Vull dir, separar el gra de la palla.

En molts països de tradició anglosaxona, només es publica un diari per als dos dies del cap de setmana, amb més reportatges de fons i menys notícies a la menuda. No cal ni dir que les noves tecnologies impacten sobre la manera en què ens informem i sovint ens desinformem.

El periodisme té una funció clau: ordenar i documentar una certa jerarquia en la importància de les notícies. Això queda molt més clar amb els diaris de paper que en les edicions digitals que van actualitzant les notícies segons les últimes novetats. I finalment el soroll, com temes més propis de la premsa del cor o de manuals d'autoajuda es van infiltrant en les pàgines de paper i digital del bon periodisme. És el dictat del click que dona més rèdits econòmics. En aquests temps actuals, saber el que és notícia, llegir allò essencial i negligir el soroll és quasi un repte en la lectura de les notícies.

Pressupostos 2020

Segurament, la notícia de la setmana a casa nostra no és la que ha ocupat més grans titulars. La Generalitat de Catalunya, amb els pressupostos prorrogats des de 2017, ha acordat el tancament de caixa, que vol dir que d'aquí a finals d'any només es podrà gastar en despesa ordinària -nòmines, serveis permanents....- i no es podrà licitar nova obra pública. S'ha dit de forma més elegant anunciant una reducció del 15 per cent de la disponibilitat de despesa dels departaments.

Dit de manera més senzilla: s'han acabat el diners per fer polítiques, que són les que defineixen l'orientació i el nervi d'un govern.

En aquest escenari, és indispensable l'aprovació d'uns pressupostos per al 2020 per donar continuïtat a la legislatura catalana. Sembla de calaix que, sense pressupostos, a tot el món occidental els governs acaben el seu mandat perquè no tenen prou suport parlamentari.

Ara els socialistes han mostrat la seva disponibilitat a negociar els comptes. El vicepresident s'hi ha mostrat disposat, mentre que el president ha mostrat les seves preferències per la CUP com a soci dels pressupostos.

Per fer política, s'ha de tenir un pressupost posat al dia. Sense voler molts... pot ser que al final hi hagi pressupostos. I si algú hi presenta reserves, serà perquè vol perpetuar la política de blocs que tant ha bloquejat la política catalana.

Bones notícies del corredor mediterrani

Retinguin aquest nom: Josep Vicent Boira. Durant anys i anys va lluitar per la construcció del corredor ferroviari mediterrani des de la universitat i el món acadèmic. Home vinculat als sectors valencianistes del Bloc i després de Compromís, va passar de la teoria a la pràctica com a secretari -viceconseller- en l'anterior govern valencià. L'arribada dels socialistes al Govern central el van convertir en el coordinador el corredor mediter­rani en àmbit estatal. Vaja, el comissionat. Fa un any que portem un ritme de licitació d'obres del corredor mediter­rani que veuran els seus fruits en uns mesos o en un any i mig. És bo també parlar de les bones notícies.

Josep Vicent Boira és un bon exemple de com els acadèmics poden jugar un paper actiu i positiu en la política. També hem vist últimament alguns teòrics a la política catalana que posats en els comandaments de la política aplicada han resultat una nul·litat. Que per molts anys gent competent com Josep Vicent Boira s'incorporin a la gestió dels assumptes públics.