L'estiu de 2017 ha ratificat la preeminència de Letizia Ortiz sobre el seu marit. L'avantatja fins i tot en abdominals, una marca de flexions que el cap de l'Estat té molt gelosa. El protagonisme absolut de la Reina no distingeix de posicionaments, serveix amb igual ímpetu per defensar la monarquia o per detestar-la. La fama tampoc autoritza a aventurar prediccions. Un dia es va descobrir que Clinton era ella, però mai va aconseguir reproduir en la seva persona l'èxit que va tenir manipulant el seu marit. Sí, és una advertència als que veuen presidenta Michelle Obama. O Letizia, ja que hi som.
La preeminència de Letizia no ha de pertorbar els monàrquics engelosits, masclistes per genètica. En primer lloc, el Rei va escollir la seva Reina -«deixa'm parlar»-. No hi ha masclisme sinó constitucionalisme, perquè l'hereu ha de sotmetre el seu festeig a l'autoritat competent, i perd els seus drets si es casa «contra l'expressa prohibició de les Corts Generals». Si tots els casaments plebeus estiguessin exposats al veto parlamentari, el país s'estalviaria el sofriment de milers de divorcis ulteriors.
En segon lloc, una dona polaritzadora concedeix llibertat de maniobra i descarrega de responsabilitats, segons van admetre Ranier de Mònaco, Carles d'Anglaterra o John Kennedy, autor de la cèlebre maniobra de diversió «només soc l'home que ha acompanyat a Jacqueline Kennedy a París». Abans de l'abdicació, a La Zarzuela es va estendre l'alarma pel monopoli de la nouvinguda, que anul·lava la Família Reial. Cada invitació als antics reis se substanciava en un esperançat «vindrà Letizia?». De fet, i per lliurar-se del còctel de torn, la jove parella va recórrer a l'evasiu «Papa, ja estem dutxats». L'anomalia d'un país amb dos reis es compensa amb la tranquil·litat que cap d'ells sosté la corona, paraula femenina.
