PER LA VIDA ES PERD LA VIDA

Tanmateix, l'ensenyament del refrany esmentat em serveix per tractar un tema molt controvertit i discutit en tots els mitjans de comunicació, amb seguidors i accions socials diverses. Ben segur que ho han endevinat. Vull parlar de l'eutanàsia, mort assistida, suïcidi voluntari o com considerin oportú denominar-la. A veure com me'n surto. Tanmateix, accepto a l'avançada totes les crítiques, correccions i opinions.

Al costat extrem esquerre de la palestra, hi ha els que diuen que els deixin morir i deixin de torturar-los. La vida es un dret -diuen- i no una obligació. L'extrem dret diu que els volen matar. Que la vida és sagrada perquè és un do de Déu. Certament, el cinquè manament de la Llei de Déu, es «No mataràs» i aquest principi preval a tot procés encaminat a manllevar o manllevar-se la vida. Penso que caldria un debat a fons sobre «tenir una mort digna», on ambdues posicions ètiques (laica i religiosa) podrien trobar punts de coincidència.

Tanmateix, no vull entrar en el debat conceptual de grans principis i, en canvi, em permeto entrar, amb la mirada religiosa del bon samarità, en «El cas Monguilod», presentat en aquest mateix Diari de Girona per Jordi Martínez (10/07/2019). L'Antoni Monguilod, de 74 anys, amb Parkinson molt avançat, tem que la malaltia el deixi sense respirar, sense poder empassar-se aliments i també sense coneixements. Per aquestes raons, ha demanat públicament: «Ara que ja he arribat al punt que no puc valer-me per mi mateix i he de dependre d'altres persones, sobretot la meva esposa. I com sigui que no hi ha solució i l'estimo molt, i no vull que perdi la seva salut cuidant-me, he decidit acabar amb aquesta situació». Davant aquesta decisió, un fill seu comenta: «Ell sap que no aconseguirà el que vol, degut a les lleis actuals, però la seva voluntat es reclamar-ho públicament perquè està convençut que perquè les coses canviïn ha de mantenir amb coratge aquest compromís social...».

M'ha entendrit, tant la precària salut d'en Toni com la seva determinació. De fet el vaig conèixer fa molts anys i ja aleshores era un jove determinat i compromès amb els valors cristians. Per motius professionals vaig treballar durant la dècada de finals dels anys seixanta i principis dels setanta a Malgrat i vàrem compartir vivències a l'entorn de les Parròquies, en el moviment «Som els joves d'un món que canvia». També vaig conèixer la Magdalena, que va esdevenir la seva esposa, quan ajudava els seus pares a l'hotel Mare Nostrum, on moltes vegades dinava. Evidentment que les converses giraven a l'entorn de les activitats juvenils que compartíem tots plegats. També ens unia l'amistat que teníem amb Mn. Joan Alsina, aleshores vicari de Malgrat i després, empès per la seva voluntat de servei, missioner ­obrer a Xile i assassinat per sicaris del general Augusto Pinochet. Em consta que en Toni l'ha admirat i vindicat fervorosament el seu testimoni cristià

Vàrem ser bons amics, però les circums­tàncies de la vida laboral i familiar ens han separat en el temps, però no en el record. Amistat i record, reviscuts amb la notícia de la seva decisió vital.

Amb aquests entranyables sentiments i conviccions religioses compartides, vull fer costat a la voluntat d'en Toni, lliurement expressada. Una voluntat on manifesta que vol morir per amor a la seva esposa. És immoral aquesta determinació? No diu sant Agustí: estima i fes el que vulguis?

Crec que l'Església hauria de tenir present les situacions concretes dels que pateixen i no carregar -especialment en els creients- la consciència amb normes morals, conceptualment bones, però a voltes no coin­cidents amb la vivència espiritual del malalt. L'experiència religiosa s'encamina per un conjunt de normes i pràctiques que han esdevingut ortodoxes, però també existeix una tradició mística, heterodoxa, filla de la llibertat de consciència. Místics i profetes heterodoxos han estat notables testimonis de vivències religioses. Karl Rhaner, teòleg de gran influència intel·lectual en el Concili Vaticà II, amb visió profètica ha dit: «El segle XXI, els cristians seran místics o no seran». Recorro, doncs, al discerniment místic i m'ajudo del jesuïta Juan Masià, teòleg, professor i escriptor sobre temes de moral sexual i bioètica. Alguns dels seus pensaments escrits han estat censurats per la jerarquia eclesiàstica, però els seus discerniments s'acosten a la llibertat evangèlica dels místics -almenys a mi m'ho sembla.

Us ofereixo un tast del llibre Cuidar la Vida. Dejar morir no es matar (Herder, 2012 p. 130) (Extrets de Religión Digital): «Em costa entendre que addueixin raons religioses per oposar-se a morir dignament». «Per una persona amb fe religiosa -que creu en la vida eterna- hauria de ser mes fàcil la decisió». «No ha d'estranyar que hom afirmi: deixar morir es deixar néixer: enllumenar l'eternitat». «Més encara, m'atreviria a dir que, per una persona amb fe religiosa -que cregui en la vida eterna i fonamenti la dignitat de la persona en la presència en el seu interior de l'Alè de l'Esperit de Vida, Llavor de vida eterna, destinat a viure per sempre en la Vida de la vida- hauria de ser més fàcil la decisió de deixar morir». A la vista d'aquesta visió teològica sobre el morir dignament, i reprenent el títol d'aquest article, em permeto preguntar: Per la vida, no podem perdre la vida? Especialment si el que volem és el bé dels nostres éssers més estimats? Si la referència és l'amor etern? Bé que l'ortodòxia accepta, lloa, glorifica i fins i tot santifica els que lliuren la seva vida a mans d'assassins per salvar la virtut de castedat i la fe, en cas dels màrtirs o beneeixin els herois de guerra morts, perquè han lliurat batalles (a voltes absurdes). No poden beneir la voluntat d'una mort per amor?

Toni i Magdalena, en recordança d'una vella i bella amistat, entenc que la vostra lloable actitud entronca en la saviesa popular del refrany: «Per la vida es perd la vida».