13 de agost de 2019
13.08.2019

Cap al col·lapse

12.08.2019 | 23:31

Pau Servigne i Raphael Stevens són els autors que el 2018 van encunyar el terme de «col·lapsologia», dit d'una altra manera, la ciència de la catàstrofe ecològica que provocaria el col·lapse de la societat humana. Aquesta ciència interdisciplinària encara incipient té com a objectiu d'estudi la crisi mundial, amb el canvi climàtic com una de les seves conseqüències més notòries per al benestar social. Parteix de la base que no es tracta d'un fenomen passatger com s'entén una crisi econòmica o una crisi de fe. És la constatació que el model de societat actual no és sostenible entenent que els sistemes economico-socials han de ser reproduïbles -més enllà del curt termini- sense deteriorament dels ecosistemes sobre els quals es recolzen. És important recordar que els principis bàsics sobre els quals parteix el desenvolupament sostenible es van decidir a l'Agenda 21, que es va aprovar el 1992 a Rio de Janeiro i, posteriorment, a l'Estratègia de Desenvolupament Sostenible de la Unió Europea. El text dels acords assolits s'assentava en la idea de millorar la vida humana dins dels límits dels ecosistemes. Ampliant el concepte es tracta de combinar en un model desitjable de societat valors ecològics (sostenibilitat, preservació del món natural per si mateix...), econòmics (eficiència, satisfacció de les necessitats i aspiracions humanes ...) i socials (justícia distributiva, alliberament femení...). Òbviament els acords no s'estan complint, un fet que ha generat l'emergència del terme col·lapse, no és només d'una estructura político-estatal, com va ser el cas de la caiguda de l'imperi romà, sinó d'un ecocidi, que provoca la superació de la «capacitat de càrrega» i la desaparició d'una gran part de la població , fins i tot de la majoria d'aquesta. Tant de bo el terme estés present a l'agenda política actual. Em temo que no.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook