El projecte de llei de contractes de serveis a les persones és conegut com a Llei Aragonès, tot i que el primer impulsor en va ser Raül Romeva. La llei pretén regular la contractació pública d'alguns serveis socials, i en aquest moment es troba debatent-se en comissió al Parlament. D'aquesta manera es vol evitar que les grans empreses de serveis monopolitzin l'assoliment dels concursos públics i ho facin rebentant preus i sense garantir la qualitat o la funció social adequades.

A l'article 7 de la llei hi ha un seguit de clàusules socials que permeten al poder adjudicador determinar quins punts vol que es compleixin. Són eines per tal que els poders adjudicadors puguin fer el plec de condicions que realment volen fer i que no tinguin cap condicionant perquè disposen d'una llei que els empara. És una forma de superar la Ley de Contratación del Sector Público que permet, de fet, la concentració oligopolística en el sector dels serveis.

Per tant, la intenció del Govern és superar els obstacles que la legislació estatal i la potència de les empreses capitalistes, moltes d'elles radicades a Madrid, posen a l'accés als concursos públics d'empreses petites i mitjanes catalanes, algunes d'elles del sector social o sense afany de lucre. De fet, el sector afectat fa temps que reclamava una legislació així.

Doncs bé, malgrat això, una part de l'oposició, la que va de més esquerrana, acusa la llei de voler privatitzar els serveis. La demagògia és un recurs persistent per intentar rascar uns quants vots. Però utilitzar aquesta tàctica en ple procés de ruptura amb l'Estat és encara una irresponsabilitat més gran.

En el projecte no es discuteix el model de gestió, sinó que es garanteix que, en cas d'externalització d'un servei, aquest no caigui sistemàticament en mans d'empreses antisocials. I això és el que ha anat passant en sectors majoritàriament concertats o conveniats com residències d'avis, menjadors escolars, neteges de locals públics, etc. En aquells ajuntaments o consells comarcals que no es pot gestionar directament un servei públic hi ha d'haver una llei que garanteixi un estàndard de qualitat i que aquesta contractació s'assembli el màxim possible a allò que realment vol aquell poder adjudicador. Aquesta llei va molt més enllà de la llei espanyola i posa l'òptica sobre el ciutadà.

Ara mateix Clece, que és una de les empreses de Florentino Pérez, és la que té més contractes amb l'administració pública (més d'un miler, segons el portal de Transparència). La llei Aragonès segur que reduiria les actuals possibilitats de monopoli de Florentino perquè les seves empreses tenen dificultats per complir aquests estàndards socials i de qualitat.

Malgrat això, la llei es troba entre dos focs. De la mateixa manera que en l'anunci de fa uns dies de la compressió del 6% de pressupost de les empreses públiques anunciada pel Govern alguns hi veuen retallades volgudes, mentre que l'Estat fa mans i mànigues per ofegar la Generalitat.

Si escoltem les paraules del secretari d'Economia, Albert Castellanos, ens en farem càrrec. Diu que l'actual paràlisi del Govern espanyol està provocant que no es puguin gestionar amb prou llibertat les nostres finances i que s'hagi de prendre aquesta mesura de caràcter preventiu. La Generalitat encara no sap quan es pagarà l'actualització de les bestretes del model de finançament (874 MEUR) o la compensació per l'efecte negatiu de la implantació del sistema SII en la recaptació de l'IVA (482 MEUR). Paràlisi també en l'aplicació d'un objectiu de dèficit excessivament estricte (0,1% PIB 2019) on el PSOE ha aplicat la mateixa austeritat que el PP a les CCAA, i en canvi poca austeritat als aparells de l'Estat.

A aquestes limitacions s'hi sumen deslleialtats, compromisos incomplerts i un dèficit estructural de la Generalitat que fa que siguem el 3r territori en capacitat fiscal però el 10è en ingressos per capita.

No prendre mesures efectives per garantir el compliment de l'objectiu de dèficit posaria en risc el finançament dels serveis bàsics fonamentals i la nostra autonomia financera. Aquesta anticipació de l'ordre de tancament del pressupost és un exercici de responsabilitat per preservar el finançament dels serveis públics fonamentals. No prendre cap mesura per mirar de complir el dèficit dona una excusa perfecta a l'Estat per a una nova intervenció de les nostres finances. Ja s'ha fet pública alguna advertència en l'àmbit de salut. D'altra banda, incomplir l'objectiu de dèficit suposa assumir compromisos de despesa no finançats i deixar factures al calaix i retards en els pagaments a proveïdors, la majoria pimes que cobreixen més de la meitat del que contracta la Generalitat.

Incomplir l'objectiu de dèficit també significa que la Generalitat no podrà sortir a finançar el seu deute als mercats el 2020, per tal d'incrementar la nostra sobirania financera i la capacitat per finançar inversions estratègiques. En aquest tema, també, la Generalitat estarà entre dos focs: els qui la critiquen per retallar i l'Estat, que l'obliga a fer-ho.