13 de agost de 2019
13.08.2019

«What the hell is water», va dir el peix

12.08.2019 | 23:31

Los peixos joves van nedant tranquil·lament. En un moment donat, avança cap a ells un peix ancià que, quan se'ls creua, els saluda tot dient: «Ei, nois!, com està l'aigua?». Mentre continuen nedant, els dos peixos joves es miren i un li diu a l'altre, estranyat: «Què dimonis és, l'aigua?». Així comença el cèlebre discurs que l'escriptor nord-americà David Foster Wallace va oferir al Kenyon College el 2005. Amb aquesta historieta, Wallace pretén fer notar que, sovint, som absolutament inconscients de les coses més importants, les que determinen el que fem i el que som. El discurs és una exhortació commovedora a esforçar-nos per suposar sempre, passi el que passi, que els altres són millors del que semblen. Si féssim el que Wallace ens demana pensaríem, per exemple, que aquella senyora irritant que bloqueja la cua del supermercat buscant el moneder just el dia que tenim una pressa horrorosa potser està desconfigurada perquè ha passat les tres últimes nits sense dormir donant la mà a un fill malalt de càncer; i consideraríem, per exemple, que aquell conductor incompetent que s'ha llançat al mig de la nostra trajectòria amb un tot terreny egoistament contaminant potser és un metge que un dia va ajudar un familiar nostre. L'escriptor ens regala un gran consell que resulta especialment valuós els dies d'estiu. Les vacances redueixen els humans comuns a conductes encara més illetrades i banals que la resta de l'any i ens podem trobar, per exemple, convivint en resignat veïnatge amb manades de turistes enjogassats cridant histèricament totes les hores del dia com si no hi hagués ningú més en el món; o potser, per exemple, hem de contemplar com mariners Lacoste acomodats en una llanxa ben assortida d'olives i ganchitos pesquen tot fent el vermut dotzenes de peixets infantils que acabaran a la tassa del vàter, morts simplement perquè hi ha qui, cansat ja de fer el fatxenda amb la potència del foraborda, troba entretingut rematar aquest mar agonitzant. Les vacances relaxen els comportaments i fan més evident la vulgaritat irreflexiva de milions de persones que semblen un perjudici demostrable per a tot el planeta, però Wallace ens insta a tenir present que potser tots ells són científics a punt de descobrir un remei per a l'Alzheimer. D'acord, sembla impossible. Però podria ser, no? I en tot cas, el que és segur és que tenen el mateix dret que nosaltres a formar part de la plaga humana. Acceptar-ho és millor que prendre Valium. Wallace ho defensava amb passió i ho va expressar com ningú. Això sí: ehem, diguem-ho tot: ell, tres anys després del discurs, no va poder més i es va suïcidar.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook