Notes ràpides a l'aeroport, deixant ja Amèrica. La morfologia dels països, el seu rostre i la seva aparença diària la decideixen la seva gent. Per descomptat també les seves idees, perquè no podem separar els ciutadans de les seves creences. Fa vint anys que no trepitjava els Estats Units -des del llarg hivern de 1999- i em sorprèn tant el que ha canviat com el que no. Alistair Cooke va escriure en les seves Cartes des d'Amèrica que «la disputa als Estats Units es dona entre la decadència i la vitalitat, i ambdues abunden aquí». Jo diria que això és cert per a gairebé qualsevol país del món: només varia la intensitat. Sorprèn també el que no es veu, el que roman ocult. Europa, per exemple, desplaçada a favor de la porta sud del continent -la puixança del món llatí és impressionant, tot i la retòrica trumpiana- i, més encara, d'Àsia. Fixem-nos en el turisme: si Nova York continua sent la capital de l'imperi i una cruïlla de camins per a les diferents cultures, l'Amèrica interior -per molt turística que sigui- fa patent amb tota nitidesa l'eclipsi de la vella Europa. Poc importa que les estadístiques corroborin o no aquesta primera impressió. Ni a Washington DC ni a les cascades del Niàgara, ni al Canadà ni als comtats amish, ni als parcs naturals de Delaware ni a les platges victorianes de Jersey Shore vaig trobar turistes europeus i sí, en canvi, molts, moltíssims orientals, ja fossin xinesos o japonesos, indis o pakistanesos. El pes de la geografia i de la globalització es reflecteix en aquest nou paisatge, que és també demogràfic; no en va la Xina i l'Índia sumen juntes una quarta part de la població mundial. Lògicament, el seu accelerat despertar transforma la fesomia del món tal com el coneixem. Al seu costat, Europa torna a la seva condició d'apèndix peninsular.

Les paradoxes de la política es posen de manifest a l'instant. Pensem en la Unió Europea, el gran projecte multilateral i il·lustrat que va sorgir de les cendres de la II Guerra Mundial. Va néixer com un somni kantià en un context -ahir i avui- regit encara per claus hobbesianes. Es va erigir enfront de les temptacions del nacionalisme amb l'ajuda d'unes lleis comunes, la supressió de les fronteres i l'intercanvi comercial entre les diferents nacions que en formen part. Mig segle després, però, i malgrat els seus èxits notoris, retornen les pors del passat i el seu pes internacional decreix acceleradament. Sense una política exterior pròpia ni una defensa comuna, el poder tou que exerceixen les institucions comunitàries resulta irrellevant en un món que mira cap al Pacífic de forma descarada. Assetjada per problemes interns i per un narcisisme moral gairebé adolescent, la mentalitat europea és més aïllacionista del que faria presagiar la nostra tradició. La Xina o els Estats Units, al contrari, malgrat la seva autosuficiència imperial, marquen el pas de les grans tendències globals. Les decisions es prenen a Washington i a Pequín, no a París o a Berlín. Entre les grans corporacions tecnològiques molt poques són europees, per no dir gairebé cap.

En els últims cinc segles, la Història ha passat per l'Atlàntic. Ara ja no i ens hi haurem d'acostumar. Empetitida davant la força dels països emergents, Europa haurà de decidir quin paper vol jugar en el nou món global. I això exigirà una major voluntat, més decisió i molta més intel·ligència.