Al món hi ha crisis que hi són i que tothom sap que poden esclatar quan menys s'espera, fins i tot encara que els protagonistes del conflicte no ho desitgin, sigui per errar en les possibilitats pròpies o per llegir malament les intencions de l'altra part. Avui els dos casos més obvis de crisis perilloses són l'Iran i Corea del Nord, però no són les úniques perquè hi ha altres focus potencials de conflicte com l'existent al voltant del Caixmir, que enfronta dues potències nuclears amb governs nacionalistes com són l'Índia i el Pakistan, i el que pot esclatar al voltant de Taiwan, que causaria una crisi més gran en el Pacífic que podria afectar no només la Xina i els Estats Units sinó altres països de la zona com el Japó o Austràlia. A aquest em vull referir avui.

Des del triomf comunista de Mao Zedong i el refugi del líder nacionalista Chiang Kai-Shek amb les restes del seu exèrcit derrotat a l'illa de Formosa, Beijing no ha desistit en els seus intents de procurar la reincorporació de l'illa a la sobirania continental. És el que s'anomena «Política d'una sola Xina», que considera una cosa irrenunciable, i que impulsa procurant aïllar-la internacionalment amb força èxit perquè avui gairebé cap país del món reconeix Taiwan com una nació independent. La ignorància de Donald Trump en arribar a la Casa Blanca el va portar a contestar una gens innocent trucada telefònica de felicitació de la presidenta taiwanesa, Tsai Ing-wen, que va generar la ira de la Xina, i aquesta irritació va augmentar quan a Trump se li va ocórrer dir que els EUA podrien revisar la «Política d'una sola Xina» i que s'ho havia de pensar. L'enuig de Xi Jinping va ser tan fort que Trump haver de fer marxa enrere, donant-li així la victòria en el seu primer enfrontament.

En un discurs pronunciat el passat mes de gener, Xi va recordar que la Xina «ha de ser i serà reunificada» i que o bé Taiwan ho accepta o s'enfrontarà a les conseqüències... les quals va afirmar que la Xina no desitja perquè prefereix una «reunificació pacífica» per allò de l'harmonia. El problema és que només un 3% dels 23 milions de taiwanesos són partidaris d'integrar-se a la Xina, mentre que el 80% prefereixen seguir tal com estan perquè no es refien de l'oferta feta ja en temps de Deng Xiaoping d'«Un país, dos sistemes», i menys encara quan veuen la retallada de llibertats que s'està produint a Hong Kong i la seva conseqüència en forma de protestes massives que ja han suscitat l'alarma de Beijing. La realitat és que a la Xina li estan creixent els nans quan Hong Kong i Taiwan s'uneixen a altres focus de tensió més estructural com són el Tibet i Xinjiang.

La posició dels EUA sobre Taiwan es basa en la política del que anomenen «Double deterrence» (contenció doble): d'una banda no donar suport a la independència de Taiwan a canvi que la Xina no modifiqui per la força l'actual statu quo, i de l'altra, dir-li a Taiwan que tindrà el seu suport si és atacada sempre que sigui sense una provocació prèvia per part seva. El que a Washington li agradaria és que les coses seguissin com estan perquè el sistema ha funcionat durant anys i no veuen raons per canviar-lo. El que passa és que ara la Xina s'està posant nerviosa i a més Xi sap que la integració de Taiwan a la mare pàtria el situaria a ell personalment a l'altura del mateix Mao a l'altar de la pàtria...

La Xina està canviant molt de pressa i amb Xi ha deixat de banda la prudent política exterior de l'època de Deng en favor d'un major activisme internacional d'acord amb el pes de la seva economia i recolzat en un nacionalisme que no amaga, i Beijing s'està impacientant perquè, després d'uns mals resultats en les eleccions locals del passat any, la presidenta Tsai Ing-wen, d'ideologia nacionalista, ha recuperat popularitat a cavall dels esdeveniments de Hong Kong i podria ser reelegida per a un altre mandat en les eleccions presidencials del pròxim mes de gener. I això a la Xina no li agradaria.

En aquest context, el problema pot sorgir de les percepcions que els actors tenen els uns dels altres: Taiwan no creu que la Xina envaeixi l'illa perquè pensa que Beijing ja té molts problemes (desacceleració econòmica, disturbis a Hong Kong o Xinjiang, corrupció, pugna comercial amb els Estats Units...) i això fa que els dirigents taiwanesos siguin més agosarats en certes declaracions i fins i tot descuidin la seva pròpia defensa.

Per la seva banda Beijing sembla pensar que els Estats Units no acudiran en defensa de Taiwan perquè Trump té aversió a les aventures exteriors i perquè prou problemes té ja amb l'Iran i amb Corea del Nord. A més Xi ha vist Putin annexionar impunement Crimea sense que Occident hagi mogut un dit, i veu paral·lelismes entre els irredemptismes de Rússia i la Xina sobre Crimea i Taiwan, respectivament. I convé no oblidar que l'«Estratègia de defensa» que acaba de publicar no exclou l'ús de la força per aconseguir l'anhelada reunificació territorial.

Finalment, per part dels EUA no és fàcil endevinar el que pensa aquesta administració però fa la impressió de creure que la de Taiwan és una crisi controlada, perquè ho està des de fa anys, i que al final no passarà res. Són aquestes percepcions contraposades les que poden donar lloc a equívocs molt perillosos.