14 de agost de 2019
14.08.2019

Les vacances de la nostra infància

14.08.2019 | 06:00

A finals de juny s'acabaven les classes i començàvem a fer les esperades vacances d'estiu, que durarien fins l'octubre.
Uns estius plaents, riallers, entremaliats, en els quals els nens sabíem divertir-nos sense joguines, perquè convertíem el propi cos en una joguina barata, dotada de cames i peus, braços i mans, ulls, boca i orelles i d'imaginació; una màquina perfecta per a les activitats lúdiques, com saltar, ballar, banyar-nos, córrer, xutar, barallar-nos, tanmateix també empràvem com a joguets pals, canyes, vímets, l'aigua de la riera, còdols, fang i una pilota de futbol de la rectoria o del club de futbol. No calia comprar joguines perquè la millor de totes érem nosaltres mateixos.
Quan era petit els únics que fèiem les llargues vacances de l'estiu érem la mainada i els propietaris rurals, amos de les grans finques, que les prolongaven tota la resta de l'any. Parlo de la dècada dels 50 i dels 60, però cap a finals d'aquesta última els treballadors de les carrosseries i de la construcció en feren, primerament, durant els tres dies de la Festa Major, penúltim diumenge del mes d'agost, i al cap d'uns anys, una setmana, i amb el pas del temps, en la dècada dels 70 un mes, tal com era preceptiu.
Els meus pares mai feren vacances, però sí que recordo dos viatges, un per diferents ciutats italianes, i un altre a Lourdes, també el pare s'agafava uns dies de setembre per sojornar a Sant Feliu de Guíxols per veure la família. Tampoc els meus oncles i cap botiguer del poble, menestrals, artesans, professionals, com petits industrials, no descansaren mai de forma sistemàtica; gaudien de dies d'esbarjo a la costa o de viatge, però mai superior a una setmana. Les vacances eren cosa de rics i de funcionaris. Això sí, en el poble cada estiu venien els estiuejants, que s'hi solien estar de primers de juliol a finals de setembre.
Les vacances d'estiu eren molt llargues però mai ens van resultar avorrides perquè estàvem ocupats des que despertàvem fins que ens ficàvem al llit. Estàvem sempre atrafegats pensant quina en faríem i executant el nostre pensament amb desigual eficàcia.
Els escenaris dels nostres jocs eren el bosc, les basses, la riera, els prats i el car­rer sense cotxes, només ens interrompia algun autobús de línia, un carro tirat per una mula, i algun cotxe. No hi havia trànsit llavors i a la nit les famílies treien les cadires i s'asseien al davant de llurs cases i feien petar la xerrada amb els veïns, els vianants o alguna parella de senyors que sojornava al poble. Parar la fresca, en deien, i cap a les onze de la nit la gent es retirava i anava a dormir. Recordo perfectament aquestes vetllades estiuenques, que s'anaven extingint en la mesura que els televisors entraren a les cases, nosaltres, els nens, aprofitàvem l'avinentesa per veure les nenes que rondaven a prop de les seves llars o jugaven a la plaça.
La senzillesa i brevetat eren les dues característiques dels nostres esbarjos. Per exemple, passàvem una estona al matí a la riera pescant barbs amb les mans, que trèiem de sota les roques, algun dia amb sort agafàvem una anguila, però sí ens anàvem a banyar a la gorga del gorg nou. Un clot pregó en el llit de la riera on l'aigua s'entolla, s'alenteix; el gorg quedava enfosquit per un sostre espès de fulles de noguera, que només deixava passar un raig de sol que el recollíem per escalfar els cossos balbs.
Una vegada vàrem veure a venir unes nenes amb intenció de banyar-se. De tanta alegria un vailet, el més llondro de la colla, en Pep, per manifestar que estava molt content per la visita no se li va ocórrer res millor que tirar-los pedres, nosaltres l'apallissàrem, perquè elles, pobretes, fugiren espantades.
També ens delíem molt en les velles escoles fetes en temps de la República, que estaven en força bon estat. El franquisme en va construir unes de noves al davant per esborrar el record de la Guer­ra Civil, però no demolí les boniques i ben distribuïdes escoles republicanes. Per una finestra hi entràvem i jugàvem a cartes, escoltàvem els «aventis», que explicava molt bé en Clemente, un xerric més gran que nosaltres que tenia una gran inventiva i en sabia molt, de narrar relats imaginaris; era tan bo, agut i salat que ben aviat el fitxaren els del teatre per sortir als Pastorets o en comèdies de fer riure.
Cap nen de la colla volia fer-se adolescent. Els nois de 14 anys tots treballaven i el que ens esperava en el futur era pencar. Ens hi hauríem quedat tots, en la infància tan lliure i despreocupada, sense cap problema que no fos no tornar massa tard a la nit a casa o no ser enxarpats als horts.
Els matins com les nits érem completament lliures; a les tardes anàvem al casal d'estiu que organitzava la parròquia. Tots els dies eren alegres menys quan ens visitava mossèn Josep, un capellà agre, malcontent, que ens parlava de pecats i la fi del món. De gran vaig xerrar en alguna ocasió amb ell i em semblà un home morrut i amargat. La seva assistència al casal no eclipsava el plaer que ens reportaven aquelles tardes de jocs als prats i a la riera, de passejades a les fonts, com el seu final gloriós: una caminada a les Agudes i una excursió amb autocar a un poble costaner per veure i tocar el mar, la gran bassa natural d'aigua de la qual no sabíem res.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook