A finals del segle XX, molta gent considerava els còmics de superherois com un gènere menor, poc atrevit i sense gaire interès. Fins que Alan Moore, el 1986, va escriure Watchmen i aquesta percepció va saltar pels aires. De cop i volta, els superhomes eren capaços de transmetre conceptes artístics, filosòfics i dosis de crítica ideològica.
Watchmen va permetre l'arribada de supertipus torturats, marginals, psicopàtics o acomplexats. Com la colla de marginats que protagonitzaven la sèrie Doom Patrol (1989), narrada per Grant Morrison. La incorporació de conceptes procedents del dadaisme, la beat generation, l'antipsiquiatria o del gimnàs de Charles Atlas va convertir uns caràcters de segona en un supergrup imprevisible, anòmal i excitant.
Molt més salvatge, però, va ser la proposta satírica de Garth Ennis. Ennis, que considerava una collonada la majoria dels superherois, va posar la directa a The Boys (2006), un festival malalletós, on ens presentava, una versió fosca de la Lliga de la Justícia, formada per gent totpoderosa, però inepta, corrupta, cínica i mesquina. Amb molta violència i sexe explícit.
La voluntat transgressora, crítica i metalingüística de les tres sèries va despertar l'interès de plataformes televisives en línia, i ara ja podem veure les adaptacions de Doom Patrol i The Boys. I l'octubre arribarà Watchmen, on Damon Lindelof ha decidit imaginar-se el futur de l'univers creat per Alan Moore. Les tres tenen un tret en comú: allunyar-se de les propostes audiovisuals de la Marvel, molt més simples, bonhomioses i contingudes, i que ja comencen a carregar.
