El mestre té una tarima, tribuna d'ensenyament, però l'esbarjo és complement, i el pati també s'estima». La quarteta d'entrada formaria part d'una imaginària «Auca de l'ensenyament» i voldria subratllar el valor educatiu de la recreació, quan al pati tot i tothom es mou per via de naturalitat. Tot i que la tarima ja no és present a molts centres d'ensenyament, es pot recordar com un símbol o signe d'un atribut del magisteri; aquella petita elevació era -o és- signe d'una autoritat educativa i també donava més visibilitat a la classe.
Potser caldrà defensar l'hora del pati perquè comencen a dir que és malaguanyada i que s'hauria d'omplir amb continguts acadèmics. A l'estat d'Atlanta (USA) varen implantar la jornada escolar continuada, de 8 a 2, amb només mitja hora per un dinar lleuger, que no és el tradicional temps de pati.
L'eliminació del temps de pati només pot obeir a criteris que no haurien d'entrar a l'escola. Serien fruit de la civilització empresarial que ens envaeix, de cara a rendiments neguitosos i numèrics. El pensament educatiu es proposa modelar persones que en el seu creixement hi compta el temps lliure que no atraparan mai més a la seva vida, a fora d'aquest rectangle d'un pati, amb arbres o sense, luxós o tronat, però que és aquí on aquestes petites persones aprenen la traça emocional de buscar-se amistats, descobrir jocs o crear-ne, fer servir llenguatges xifrats, gestionar l'energia física, preparar-se pel lideratge, encaixar derrotes, i moltes coses més. Té un profund valor social, el pati escolar, adobat per experiències molt personals, és com una lletra petita dels llibres que s'han quedat a l'aula, però aquesta tothom se la llegeix amb afició. El pati té una funció fins i tot per als nens i nenes que s'hi avorreixen -que també pot ser-, perquè aquest podria ser l'últim dia de l'avorriment i demà mateix pot arribar l'estímul d'alguna participació, d'una iniciativa, que aquesta és terra ben adobada i acollidora.
En països escandinaus diu que funcionen associacions pel dret a jugar dels nens. Caldria veure com es podria aplicar aquest dret si es comencessin a tancar patis.
Un altre tema que pot entrar en el seu «Guadiana particular» és la llibreta dels deures escolars per fer a casa. Un dia el Govern britànic proposava un pla de posar i fer deures a casa: els nens i nenes més petits haurien de treballar els deures «amb els pares» durant uns vint minuts; aquest temps de dedicació familiar aniria augmentant progressivament fins arribar a l'edat de setze anys, en què els nois i noies haurien d'assolir la dedicació de dues hores, ja sense intervenció dels pares. És fàcil pensar que el projecte no va tenir sort, donat que arreu les famílies, sempre atrafegades i nervioses, no podien assumir tanta exigència sobre unes matèries d'ensenyament que, possiblement, no eren conegudes.
Estem parlant del temps, allò que els savis antics deien que és el més valuós que la persona humana pot gastar; i que el temps és un riu que porta esdeveniments, com una corrent impetuosa. Per tot plegat, el temps ha de tenir un paper protagonista en el repartiment de papers en l'educació, començant per aquest tast de la llibertat, que és un pati d'escola. El temps lliure ha d'entrar als programes i plans, és un recurs educatiu, començant per estimar i respectar el valor del pati. Educar no és, únicament, regar un jardí, sinó fer que allà mateix hi neixi un brollador. Cal aprendre a tenir temps lliure per quan arribi l'hora d'engrescar-se amb alguna faceta del voluntariat, cada dia més necessari, compromès, cívic, plenament humanista.
