La política i l'esport es mesuren en victòries, per la qual cosa no convé llastar-los amb espesses consideracions morals. Un jugador o un representant públic, en suma un player, esdevé nociu quan crea més problemes a la seva pròpia formació que l'adversari. Sobren els exemples a Espanya, però l'entusiasme de la història per repetir ha portat el partit Demòcrata nord-americà a la vora de la fractura, a causa de l'emergència en el seu si d'un corrent esquerrà o radical, segons el color del cristall.

Cal parlar dels Estats Unides Podem. Els antisistema s'han instal·lat al nucli Demòcrata per mitjà de les quatre congressistes batejades The Squad, i que resulten tan inconvenients per a la dreta com per a l'esquerra moderada. Les noves estrelles de la política nord-americana es diuen Alexandria Ocasio-Cortez, Ilhan Omar, Ayanna Pressley i Rashida Tlaib, on els noms ja apunten a un distanciament dels cànons caucasians i anglosaxons protestants.

Les propostes de The Squad serien socialdemòcrates a Europa, però pequen de revolucionàries a Washington. Sanitat pública universal, mesures contra el canvi climàtic, fiscalitat elevada per a les rendes plutocràtiques o gratuïtat de la universitat. Les sorprenents vencedores, davant candidats Demòcrates instal·lats durant dues dècades i deu eleccions al Congrés, enfurien la seva coreligionària Nancy Pelosi. Per entendre l'animadversió que els dispensa la presidenta de la cambra, cal tornar de nou a la ràbia que assalta Pedro Sánchez quan comenta les aventures de Pablo Iglesias.

Les rebels de The Squad tenen present que Hillary Clinton no va perdre les eleccions per ser dona, sinó per la seva proximitat molt ben pagada a Goldman Sachs. No obstant això, la seva derrota ha llastat la causa femenina que representa, amb un impacte simètric a una victòria que es donava per descomptada. D'aquí la bel·licositat d'Ocasio-Cortez, que té 29 anys i ni tan sols podrà presentar-se a la Casa Blanca fins als 35, enfront d'una Pelosi que li treu mig segle d'experiència i de complexos. La jove congressista, nativa del Bronx, era una absoluta desconeguda fins al punt que només debuta a la Wikipedia al juny de 2018. No obstant això, avui està considerada la segona persona més citada als Estats Units, només per darrere de Trump. En efecte, el seu ascens meteòric també remet a l'auge de Podem a mitjans d'aquesta dècada.

Encara que ningú ho diria per l'animadversió que es dispensen els espadatxins Demòcrates, l'objectiu final consisteix a evitar la reelecció de Trump. En aquest assalt, la immigrant somali Ilhan Omar li ha pres el protagonisme a Ocasio-Cortez. La congressista d'origen africà per Minnesota era la destinatària més assenyalada d'un tuit presidencial, que donava cops en bloc a The Squad. Donada la procedència de les quatre diputades, el líder del món lliure es preguntava «per què no tornen i ajuden a solucionar els problemes dels països trencats i infestats de criminals d'on van venir?». I així va quedar inaugurada de manera oficial la campanya presidencial de 2020. La raça anava a centrar el debat.

Prendre's a broma Trump és més perillós que acceptar seriosament els seus postulats. Aquest any mostrava la seva carta favorita, «la meva vida és una aposta». Operant des de la lògica d'un dels jugadors als quals ploma als seus casinos, el president nord-americà ha mostrat una especial habilitat per arraconar els seus enemics en posicions extremes, i així furtar el cos a l'anàlisi de la seva gestió.

Quant va percebre que l'atac racial i racista a The Squad cohesionava a les seves bases, Trump va rematar l'enduriment de la política d'asil amb un altre tuit categòric. «Si no sou feliços aquí, podeu anar-vos-en». I així es desemboca al «Retorneu-la al seu país» referit a Omar, que corejava el públic en un míting presidencial, davant el silenci còmplice i delitós del gran jugador. Els Demòcrates i els demòcrates van reaccionar amb el mateix horror, però les seves propostes de contraatac segueixen sent antagòniques, començant per la viabilitat de l' impeachment o imputació presidencial.

La congressista Omar ha respost a l'agressió recordant que en les eleccions de l'any que ve «es lluita per l'ànima de la nostra nació». Massa grandiloqüència, segurament per l'excés de zel de l'immigrant cap a la terra d'acollida, que Trump es nega a reconèixer-li. No obstant això, el Clinton sempre vencedor repetia el mantra elemental que «la política és governar», vàlid sense modificacions per a la competició esportiva. I aquí arriba la paradoxa, perquè els Demòcrates satanitzen Trump però busquen un candidat home i blanc, davant de l'amenaça de The Squad. Un cínic parlaria d'un supremacisme pragmàtic que remeti a Johnson. Lyndon, no Boris.