Quan vostès llegeixin això, ja hauré acabat el meu exili i estaré de nou a Girona, sense que m'importin les conseqüències. Molts catalans volien sortir a rebre'm, acompanyar-me en una caravana de cotxes i estelades, però he preferit tornar d'incògnit per evitar imatges com les del retorn d'en Matamala, que un té la seva mica de dignitat (quanta dignitat!) i no li agrada exposar familiars, amics i representants institucionals al ridícul. Si tal decisió implica que no em facin senador, ho assumiré amb el cap alt.

Ara que hem sabut que «internacionalitzar el procés» era fer paelles a Waterloo en lloc de fer-les a Cadaqués, els catalans hem quedat més tranquils en la mateixa mesura que Europa comença a tremolar, ja que no queda ciutat, població o veïnat més amunt del Pirineu, lliure de l'amenaça de rebre la visita del president aquell que va fugir -perdonin que ja no en recordi el nom- i la seva cohort de pilotes a l'espera de càrrec. La paella de Waterloo ens ha deixat la imatge d'un grupet de gent de classe alta, tots passats de pes i amb un somriure clarament impostat a la cara. Però sobretot, destacava l'absència de nens, suposo que a la Casa de la Republiqueta se celebren paelles per a adults, de la mateixa manera que en xalets semblants s'hi roden pel·lícules per a adults. El cinema per a adults i l'arrossada per a adults tenen en comú que els seus protagonistes no serveixen per a res més i que estan obligats a simular satisfacció, de manera que el públic que paga per veure'ls pensi que el plaer que veu és real. En no pocs casos, els espectadors frueixen tant amb la falsa satisfacció que observen en pantalla, que acaben tocant-se a si mateixos. Alguns més d'un cop, al crit de «ho tornarem a fer».

Internet ha provocat un creixement d'aquestes activitats onanistes, ja que si fa pocs anys la pornografia només es trobava en revistes especialitzades, avui tothom -fins i tot els adolescents, i això, pares, us obliga a estar alerta- hi té accés des del portàtil. Imatges obscenes de la Rahola preparant el sofregit, del president fugat cantant guitarra en mà, d'en Matamala recollint els plats o d'en Valtonyc guanyant-se la vida gràcies a trucar a la porta que havia de trucar, són tan o més crues que les d'aquell burro -perdonin que d'aquest tampoc no en recordi el nom- amb qui es practicava zoofília a l'escenari del Bagdad.

Jo els entenc. Ara que tot està acabat, l'únic que poden fer és simular que no, que tot segueix igual, encara que sigui repetint el paripé de la paella estiuenca, versió llacista del posat estiuenc de l' Obregón.

- I ara, hips, un altre brindis, aquest per en Junqueras. Somrigueu, hips, que vegi que ens ho passem bé. Matamala, ves a buscar una altra ampolla!

Ho tornaran a fer. Tot el que tornaran a fer aquesta colla de farsants i covards és una paella l'estiu vinent. Per a adults, en un xalet solitari.

El darrer dia del meu exili, molt més cruent que el de Waterloo perquè jo no he tingut caixa de solidaritat que em pagui els vicis, he vist que al xiringuito de cala Montgó regalen una cervesa a qui presenti un got ple de burilles, una original manera de mantenir neta la platja. Més que una atractiva oferta, a mi m'ha semblat una metàfora del procés: gràcies a la porqueria que molts han anat deixant sobre Catalunya, hi ha uns pocs espavilats que es lliuren gratis als seus plaers.