17 de agost de 2019
17.08.2019
Diari de Girona

Diagnòstic adequat

17.08.2019 | 01:03
Diagnòstic adequat

El fill d'una amiga era incapaç de memoritzar els rius, els poemes o les capitals. Atenia poc i es despistava molt. A la meva amiga li van suggerir portar-lo a classes de reforç i ser més dura amb ell. Després d'anys de baralles i frustracions, al nen li seguia costant ubicar Londres o Berlín. Finalment, una tutora espavilada va suggerir una valoració per detectar una possible dislèxia, i bingo. A partir d'aquí, es van acabar els mals de cap. La meva amiga va assumir que el nen necessitava una mica de suport i va sospirar alleujada en descartar que el seu xaval fos un irresponsable. Davant d'un problema, un diagnòstic adequat obre un camí d'esperança i el contrari et sumeix en una espiral de descontentament. Si la meva amiga hagués conegut la supertutora abans, el noi s'hauria estalviat alguna clatellada i la mare molts mals de cap (i diners).

En l'àmbit polític, els diagnòstics erronis tenen efectes perversos. Fa unes setmanes, un xaval de 21 anys va entrar en un supermercat a El Paso amb un fusell d'assalt i va tirotejar la multitud amb l'objectiu de matar el màxim nombre de persones llatines. Van ser 22. Donald Trump va sentenciar que l'assassí té malaltia mental. La seva tàctica és oferir solucions simples a problemes complexos, com és la regulació de les armes de foc, i si pot ser fomentant l'odi i l'estigma, millor. Els líders de la Gran Bretanya i Itàlia també creuen que la immigració o estar a la Unió Europea són els culpables de tots els mals. I el que és incomprensible és que molts els creuen. Els capitostos populistes populatxers són bons ensumant les inseguretats i el descontentament, usen un llenguatge carrincló i emocional per descriure'ls i les seves respostes són autèntiques bombes de rellotgeria. Tot passa per l'aversió al diferent. Excloure i dominar a través de la por.

De petits la vida es recull en una llista. En una banda, el bo. A l'altra, el dolent. Aquí, els millors amics. Allà, la resta. Els nostres desitjos estan recollits a la carta per als Reis d'Orient. I poc més. Que les coses siguin blanques o negres dona seguretat. Ens fem grans i apareix aquest lloc on coexisteixen els grisos, els matisos, els «sí, però no» i els «no, però sí». Vaja, la vida mateixa, amb les seves incerteses i complexitats. I aquí estem: invertint el sou de 16 anys en la compra d'un habitatge, patint precarietat i inestabilitat laboral o frustrant els joves incapaços d'emancipar-se. Sabem que no tindrem pensions, però ens aterra admetre-ho; hi ha dones que volen ser mares, però veuen impossible compatibilitzar la maternitat amb la feina; moltes persones (més de les que imaginem) envelleixen sense dignitat, hi ha ajudes que mai arriben i polítics corruptes. Davant d'aquest panorama complex són necessaris diagnòstics i solucions elaborades. Persones capaces de dissenyar un full de ruta que ens porti a bon port i que estiguin a l'altura de les circumstàncies. Com la tutora que va detectar la dislèxia del fill de la meva amiga.

Però no, continuem instal·lats en l'«un per l'altre i la casa sense escombrar» i, mentrestant, alguns beneits volen tornar a les llistes de la infància. A les que apel·len que els bons són ells, les seves solucions les millors i per a la resta, un parell de clatellots.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit