17 de agost de 2019
17.08.2019

Federalisme

17.08.2019 | 01:03

Els darrers temps són temps de retorn a confrontacions que semblaven oblidades. La carrera armamentista nuclear que va impulsar la guerra freda semblava que s'havia acabat amb els acords de limitació d'armes nuclears. Trump i Putin semblen voler-la reobrir. Trump també ha trencat l'acord nuclear amb Iran i aquests dies en veiem les conseqüències. Els apressaments de petroliers han fet que l'estret d'Ormuz, per on passa bona part del comerç de petroli i altres productes, s'hagi convertit en una amenaça a la pau. Els acords de lliure comerç semblaven establir unes regles generals que ara s'estan trencant amb la guerra comercial dels EUA amb diferents països, especialment amb Xina. El retorn als nacionalismes excloents impulsats pels populistes (el «fer America gran altre cop» de Trump però també de Bolsonaro al Brasil o dels partidaris del Brexit o els governs d'Hongria o Polònia) estan retornant al període dels nacionalismes que van portar a les grans guerres. La criminalització dels emigrants porta a la confrontació (darrers exemples: el tancament dels ports italians o la matança de Texas i Ohio als EUA) i aquest és un dels problemes que sols té solució a escala mundial. En tots aquests casos la UE, tot i les seves mancances, sobretot, en temes migratoris (on els desacords porten a espectacles indignants com el de l'Open Arms), ha representat un espai de defensa dels acords, sigui els nuclears, els de lliure comerç, els del canvi climàtic, etc. Sempre agrairé a la UE que la meva generació sigui de les poques europees que no ha hagut de viure una guerra.

Isidre Molas en una conversa organitzada per Federalistes d'esquerres va insistir en què el fonament teòric del federalisme (així com del liberalisme) era l'acord, el pacte entre diferents. Quan hi ha un problema, una disputa, es pot començar a cridar, amenaçar i fomentar l'odi mutu i arribar a la confrontació (base de moltes guerres) o buscar un acord entre les parts i establir unes regles acceptables per a tots per conviure. Això segon és el que proposa el federalisme. La base és el respecte a l'opinió de l'altre, un no té mai «tota» la raó. Aquesta és la base no sols del federalisme sinó que és la diferència que marca l'avenç o el retorcés de la humanitat. Alguns diuen que l'estat més primitiu de l'home era el de la confrontació, de resoldre les diferències per medi de lluites i guerres. A mesura que la humanitat sembla avançar (quan es torna més civilitzada, més culte) s'estableixen sistemes de resoldre les diferències sense guerres, el pacte passa a formar part de les regles bàsiques de la humanitat. Els països amb problemes greus d'identitats enfrontades es divideixen, a grans trets, entre els que acaben enfrontant-se i els que troben maneres de conviure i la majoria d'aquests segons (el 40% dels països amb democràcies establertes) viuen avui en estats federals. Els problemes no han desaparegut, simplement han preferit pactar les diferències. El federalisme és la forma civilitzada de resoldre els problemes i té un llarg camí d'èxits reconeguts.

Aquests dies s'han publicat les enquestes del CEO de la Generalitat i del Periódico sobre el que pensen els catalans. No en faré una anàlisi detallada, els remeto a l'excel·lent article de Joan Tapia a El Periódico del 3/08/19. Només els diré que sols un 9% dels catalans defensa la via unilateral, sols el 3,7% dona suport a la mà dura (el 155 que proposa PP i Ciutadans) mentre que més del 80% són partidaris del diàleg i la negociació (42,5 sense límits i 39,7 en el marc de la Constitució). No tots els partidaris de la negociació es reclamen federalistes però hi són molt propers. La solució passa per fer avançar el federalisme «feble» que representa el nostre estat de les autonomies perquè el federalisme no és un sistema definitiu, tancat, sinó que s'ha d'anar adaptant a la realitat. Per sort avui a Espanya hi ha una majoria progressista disposada al diàleg. Crec que fa bé ERC de donar suport al possible govern de Pedro Sánchez perquè representa una oportunitat de diàleg, l'opció preferida pels catalans. No disposo de dades fiables a escala europea però els europeus que voten partits partidaris d'enfortir Europa són una majoria àmplia. I Europa representa la pau enfront dels nacionalismes que van provocar les dues grans guerres i representa la victòria (encara que sigui en difícils equilibris no sempre òptims ni fàcils d'explicar) de l'acord sobre l'enfrontament.

A escala mundial hi ha moltes propostes d'acords per avançar cap a un món millor. L'ONU va ser creada per resoldre de forma pacífica els conflictes i molts organismes com la OMS, l'OMC o l'OIT van ser creats per preservar la salut, regular el comerç o el treball (i els drets dels treballadors), respectivament. Durant els darrers anys de forma tímida s'ha avançat en acords sobre canvi climàtic (avui negat per Trump o Bolsonaro), sobre migracions, s'han fet acords internacionals sobre comerç, etc. Cal remarcar el pacte sobre els objectius de desenvolupament sostenible (l'agenda 2030 de l'ONU) que de complir-se millorarien i molt el nostre món i la vida de les persones. Crec que els progressistes els hauríem de tenir sempre a l'horitzó i veure com es poden implementar a cada nivell i això és federalisme.

Finalment no voldria cloure sense remarcar que, en l'àmbit social, en general i al nostre país en particular, necessitem més acords i menys conflictes. Necessitem, com han defensat veus tan diferents com els sindicats, la patronal comandada per Sánchez Llibre, el cercle d'economia o economistes com Anton Costas, un nou pacte social que sigui inclusiu, que abordi els problemes socials que avui tenim (tenint molt present les urgències dels més necessitats) i que ho faci de forma concertada. Això forma part també del federalisme social que molts defensem.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook