Feia molt temps que se'n parlava i que, de fet, s'esperava el seu retorn a les grans sales de cinema. I per fi, aquest cap de setmana, ha tornat. No, no parlo del T-800 ni de Quentin Tarantino i la seva nova pel·lícula, Érase una vez en Hollywood, un film que, com sol ser habitual en les seves últimes produccions des de Kill Bill, ve acompanyat d'un hype desmesurat que acaba sent sinònim de decepció. Jo parlo de la reestrena, aquesta setmana, de Los Goonies, una de les grans pel·lícules referencials d'aquelles generacions de nens i adolescents que vam créixer amb la màgia exultant que desprenia el cinema dels 80, i comparada avui diria que fins i tot insultant d'insuperable que és. Els que sabeu de què parlo segurament ja deveu revessar la quarantena, any amunt any avall. I trenta-quatre primaveres després, que es diu molt aviat, en Mickey, en Brund, en «Gordi», en «Bocazas», en «Data», l'Andy, l'Steph i la cobdiciosa família Fratelli, amb el seu entranyable «Chocolate» Sloth al capdavant, molts d'ells actors famosos i reputats avui, tornen a les grans pantalles, a les cambres fosques forjadores d'infinitat de somnis de cel·luloide on, sens dubte, es van fer immortals, per acompanyar-nos a descobrir de nou on s'amaga el tresor de «Willy el Tuerto». I ho fan a 135 sales, entre elles les dels Cinemes Albéniz Centre de Girona i l'Odeon Multicines de Salt, amb una rentada de cara gràcies a la tecnologia 4K.
L'impacte del film va ser tan gran que, com sol passar amb totes les petites grans produccions que marquen, va començar a créixer encara més des del punt de vista emocional un cop superada la seva natural etapa comercial, fins al punt de generar una mena de culte nostàlgic incessant que ha tocat sostre, per una banda, amb les espontànies peregrinacions en massa que s'han produït durant anys a la casa dels protagonistes, ubicada a Astoria (Oregon), per a més desgràcia del seu sofert propietari i, per l'altra, influenciant infinitat de films i produccions posteriors, entre elles la popular sèrie de Netflix Stranger Things. La pel·lícula, escrita per Chris Columbus a partir d'una història d'un dels grans artífexs d'aquest cinema fantàstic i d'aventures de la dècada dels 80, el rei Mides Steven Spielberg, aquí el productor narra les peripècies d'un grup d'amics que decideixen trobar un tresor per ajudar a les seves famílies, que estan a punt de perdre les seves llars a mans dels bancs. Quines coses tan estranyes que passaven fa quatre dècades, eh? A la direcció Richard Donner, autor d'altres tòtems fílmics com Superman -el bo, clar-, Lady Halcón i Arma Letal. Tot un luxe que, juntament amb la BSO de David Gruisin, un deixeble de John Williams, i de hits coetanis com el clàssic The Goonies «R» Good Enough de Cindy Lauper o el I Got Nothing de les infravalorades The Bangles, si no heu pogut gaudir a la pantalla gran, més us valdria fer-ho ara abans no sigui massa tard.
