Dona perseguida. Fa temps que diu que a Catalunya se l'assetja. Concepte acceptat a les cadenes estatals i afirmat gràcies a periodistes del setè dia: Miquel Jiménez. Contra Catalunya s'ajunta el millor de cada casa. Arrimadas va en contra del que ha aconseguit: guanyar unes eleccions catalanes. Abandona els seus votants i deriva cap al cor de la monarquia per implorar que Espanya sencera l'admeti com a víctima. Assetjada, primer pels republicans i després pels manifestants de l'LGTBI a Madrid. Plora i plora demanant dimissions. Barreja de Joana d'Arc i Rosa Parks, es mostra a Espanya com una dona valenta. Molta gent ha admès que a Catalunya és una víctima i, també, que la societat catalana està fracturada per culpa dels republicans. A les parades de segona mà tothom compra l'escòria o la joia que li convé. La qüestió és què Ciutadans es va muntar amb frontissa intel·lectual i en contra del catalanisme. Les velles figures se'n desmarquen. Ai-las! La bèstia ha crescut. Anar en contra del catalanisme s'entenia com un acte «progressista». Veient el decalatge que hi ha entre ser anticatalà i antirepublicà, sense creure en la monarquia i anar amb l'extrema dreta és complicat, desmunta les velles glòries del partit, antics socialistes que s'adonen que a l'hora de deixar una herència no volen que se'ls relacioni ni amb l'extrema dreta ni amb el feixisme. Too late! Intel·lectuals que intenten tallar la corda amb el monstre que van crear. Albert Rivera era el fill ideal de la dreta catalana. L'home ja no vol ser el nou Suárez, pretén sobrepassar el PP. Res a Euskadi i res a Catalunya. Mentre Arrimadas munta sidrals per sortir a la premsa, l'extrema dreta riu. No té pressa.
