Caminar s'ha convertit en una de les activitats més plaents i necessàries de la meva vida. Però, com gairebé tot allò que fem i que som, és fruit d'un procés, d'un pòsit que els anys han anat deixant amb discreció però amb tenacitat. Quan vivia al mas Bladó de Pals recordo anar sovint a peu a estudi i també a la vila a comprar; recordo les caminades, que eren aventures, fins al pou de ses Garites o fins al cim de Quermany. També havia anat un munt de vegades de sa Riera a Begur a peu, tot fent drecera per un corriol que passava pel convent de Santa Reparada. A peu anàvem també a buscar espàrrecs i bolets i cargols. Fins i tot durant l'adolescència, aquell període de perplexitat, vaig continuar caminant: acampades i excursions amb amics, sortides a muntanya amb alguns professors, escapades desfogadores per camins de ronda... Durant els anys d'estudiant universitari a Girona vaig recórrer la ciutat a totes les hores possibles i per motius ben diversos, com si la volgués interioritzar i retenir-ne cada racó. Semblantment em va passar quan vaig viure a Anglaterra; un dia a la setmana anava a Londres amb tren i caminava per la ciutat evitant els indrets més turístics i cercant, un xic a l'atzar, les altres cares de la ciutat. Perquè caminar permet descobrir, sobretot als nuclis urbans, una realitat que mai veiem quan ens desplacem amb un vehicle: carrerons i andrones, jardins interiors i eixides, detalls arquitectònics, perspectives i vistes inèdites, barris insòlits...
D'un temps ençà, surto dia sí, dia també a caminar. A l'estiu, de matinada, tot just despunta el sol; la resta de l'any, havent dinat, preferiblement. No és només un exercici físic, és també una mena d'alliberació, una demanda atàvica i instintiva, un complement a les hores d'escriptura i de lectura. Tot caminant han sorgit idees per a articles o novel·les, tot caminant he trobat aquella paraula que tant es resistia, aquell matís que arrodonia un text. Perquè caminar abstreu i alhora concentra, permet observar el paisatge i la natura, i al mateix temps convida a pensar o simplement a divagar o badar. De cada caminada, se'n desprèn una activitat intel·lectual, reflexiva i contemplativa, un estat de plena consciència, tant física com moral i espiritual. Una de les moltes coses que ens hem deixat prendre sense ni adonar-nos-en ha estat el temps, aquest temps imprescindible per fer tot allò que dona sentit a la nostra vida, com ara caminar i tots els seus beneficis.
