18 de agost de 2019
18.08.2019
DIARI D'ESTIU

Els estius de Batet

18.08.2019 | 06:00
Els estius de Batet

Batet de la Serra va ser la meva infància i joventut. La muntanya que puja, amb pendent suau, d'Olot al volcà del Croscat i Santa Margarita abans de l'olla de Santa Pau des d'on es veu el mar. El punt de la muntanya volcànica des d'on es veu el mar, que sempre és l'obertura i l'escapada, el mar des de la Garrotxa. Batet de la Serra va ser municipi fins l'any 1973 del segle passat, l'any que vaig néixer i l'any que va quedar incorporat al terme municipal d'Olot.
En aquells temps es fusionaven municipis i sovint amb resultats del tot satisfactoris. Així va néixer la Vall d'en Bas, que va ser no només la fusió de varis municipis en un nou terme municipal, sinó la reparcel·lació dels terrenys minifundistes per reorganitzar la terra en lots amplis i de màxim profit en el conreu que han donat el paisatge d'una gran bellesa i una notable fecunditat. Des d'aquest punt de Batet on escric es veu la Vall d'en Bas a l'oest, el Canigó al nord, precedit per tots els cimals de l'Alta Garrotxa.
Un dia vaig conèixer l'oficial del Registre de la Propietat que va organitzar la reparcel·lació de la Vall d'en Bas. El vaig conèixer en un dia de principis d'any de 2011 vora el foc en una casa acollidora de Torrent, a l'Empordanet. El meu pare sempre ha estat un cul inquiet. Primer vam tenir una segona residència a Roses tocant ja a Empuriabrava. D'aquells anys d'infantesa recordo sobretot els mosquits i la felicitat dels gelats al passeig de Roses i aquella gran badia acollidora i tancada que tant s'anima a l'hora del capvespre.
Venuda la casa dels mosquits –ara em ve al cap una foto on surto minúscul assegut en una confortable butaca de l'eixida-, la família es va decantar per una casa a l'Escala, una casa aparellada amb els cosins de Girona, els Costa per part de mare, grans picapedrers. A més dels Costa me'n recordo de la noia del jardí del costat, d'una família de Girona, que em va tenir el cor robat en aquells anys d'amors immaculats. La platja més propera de la nostra casa a l'Escala era cala Montgó, on sempre era difícil aparcar.
Quins grans records de l'Escala i les caminades pel centre i els dinars d'estiu per celebrar en ple agost el sant del meu pare en algun dels restaurants que encara avui rutllen fantàsticament bé. El meu pare, treballador infatigable i home fet a si mateix, no en va tenir prou i va somiar tenir el «xalet» als afores d'Olot. Així va néixer el projecte de la casa de Batet de la Serra. Recordo bé com vaig acompanyar els meus pares al despatx d'una aparellador d'Olot que va fer pràcticament els plànols de la casa, plànols que va firmar un arquitecte desconegut per mi i suposo que per tothom. La casa tenia un disseny d'avantguarda que res tenia a veure amb les cases de pagès de Batet. Un xalet ben bonic i que ha aguantat bé el pas dels anys però que avui no passaria les normes d'una edificació dintre d'un parc natural. Aquí hi vivíem els estius, a quatre quilòmetres d'Olot. Vaig tenir moto amb catorze anys i pujava i baixava amb el vent a la cara que em feia tan feliç, sobretot les pujades de nit tornant d'alguna festa. Era tan feliç que solia fer ziga-zaga a la carretera per jugar fins que m'atrapava algun cotxe que em botzinava i em feia tornar a mà dreta i a una conducció d'aparença compungida, que durava el que tardava el cotxe a desaparèixer de la meva vista. La casa de Batet té piscina. La meva mare em feia guardar escrupolosament les dues hores després de dinar per poder-me banyar. Norma que ara no compleix ningú en aquesta piscina, tampoc la meva mare, que s'hi banya amb els seus anys ben portats.
En aquella època no teníem telèfons mòbils. En els anys de l'institut i després de dinar, durant uns pocs estius, vaig rebre sempre a la mateixa hora la trucada d'una noia amb la qual parlava de tot i no vam arribar a res. Era una conversa a peu dret, llarga, perquè el telèfon era en un lloc per parlar a peu dret anomenat rebedor. En aquell telèfon també hi vam rebre trucades polítiques memorables que ara no venen a to. Vaig tenir el primer telèfon mòbil la tardor de l'any 1995, quan era estudiant de quart de la carrera de Dret i perquè vaig ajudar activament en una campanya electoral. Recordo que en aquell temps, quan rebíem una trucada al telèfon mòbil, ens paràvem al carrer i intentàvem parlar des d'un racó. Era mal vist parlar i caminar.
Aquell quart de carrera el vaig viure intensament entre la campanya electoral i altres quefers propis dels anys i el moment. Però era bon estudiant. Per estudiar em tancava en el nou pis que el meu pare va decidir comprar a Platja d'Aro i estudiava intensament les setmanes abans dels exàmens de febrer i juny. Pels exàmens de juny amb els meus amics ens ho preníem amb calma i a vegades anàvem a estudiar a la platja de Pals. Després tot eren corregudes. Els resultats van ser òptims.
Vaig formar part d'aquella generació de joves orgullosos del naixement de la Universitat de Girona i vaig «baixar» d'Olot a Girona per estudiar Dret. Recordo com si fos ahir l'aprovació de la llei de creació de la Universitat de Girona. Un ponent de la llei va ser el diputat Josep Coll i Bertran, de la Bisbal d'Empordà, que va tenir un pas sòlid per la política i el govern (tornarà el bon govern). Aquella nit d'octubre de 1992 vam celebrar la creació de la Universitat al restaurant La Font de Fontajau amb el rector Josep Maria Nadal i el seu equip. Pere Mutjé i Lluís Pallí eren vicerectors. Avui per a les meves filles el restaurant La Font és un lloc magnífic anomenat König de Fontajau. Vam fundar Estudiants de Girona, vam gua­nyar les eleccions dels representants dels alumnes a les eleccions al Claustre de la Universitat. En aquella època em semblava molt important el paper dels alumnes en el govern de la Universitat. Avui penso diferent.
Vaig viure els primers anys en el Col·legi Menor Bisbe Cartañà de Girona. Els primer anys vaig compartir una habitació per a quatre persones. Recordo perfectament el nom de molts dels companys d'aleshores en la residència que tenia per director mossèn Joan Baburés, olotí notabilíssim que sap molt de litúrgia eucarística i canta molt bé. Mossèn Baburés hauria de ser bisbe, des del meu punt de vista: tots els bisbes nascuts a Olot tenen dedicat un bon carrer i són fills il·lustres. Mossèn Baburés ben aviat em va donar la clau i em va permetre arribar més tard de la una de la nit. No és exagerat dir que aquest fet va ser determinant per als meus inicis en la política i em va permetre anar cada dijous a Barcelona a fer política.
Just acabada la carrera em vaig trobar amb un dilema: o agafava un avió i anava ben lluny a ampliar estudis després de la llicenciatura o, si em quedava a Girona de professor associat, queia amb una certa facilitat en l'aprofundiment de la política. Així va ser. Em vaig quedar amb el doctor José Esteve Pardo a la càtedra de Dret Administratiu. Sempre tornava a Batet, on tantes coses vam celebrar.
Avui ens hi hem tornat a aplegar tota la família per celebrar un nou Sant Cinto de Cracòvia a la salut del nostre pare.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook

Més informació