Dimecres passat va ser investida presidenta de la Comunitat Autònoma de Madrid Isabel Díaz Ayuso, aquesta senyora que va dir enyorar els temps feliços en què els embussos automobilístics pels carrers de la capital de l'Estat durant els caps de setmana eren un inequívoc símptoma de prosperitat. La investidura es va produir per un «pacte de perdedors» (així es van anomenar sempre des de Gènova els acords per no respectar la llista més votada) entre PP, Ciutadans i Vox, els tres tenors de la dreta. El pacte es va demorar més del compte pels conciliàbuls entre PP i Ciutadans pel repartiment de cadires al govern i per la insistència del partit d'extrema dreta de fer notar la seva influència en la redacció del programa imposant correccions d'estil per, per exemple, anomenar «violència intrafamiliar» la «violència de gènere». Entre altres coses.

El discurs de la nova presidenta regional va ser un cant continu a la llibertat, en totes les accepcions possibles. Llibertat de consciència, d'expressió, d'educació, de càtedra, de residència, sexual (dins d'un ordre clar) i sobretot, llibertat de mercat, la llibertat per excel·lència segons el seu ideari. Fins al punt de convertir Madrid en la referència segura de l'ultraliberalisme espanyol d'última generació. A alguns observadors no ha deixat de fer-los gràcia que la senyora Ayuso invoqués contínuament les seves ànsies de llibertat com si els ciutadans de la comunitat madrilenya haguessin estat sotmesos durant aquests últims anys a un règim opressiu i de terror quan en realitat han estat anys, llargs anys, de govern del PP, primer amb la senyora Esperanza Aguirre i després amb donya Cristina Cifuentes. I encara els ha fet molta més gràcia la seva proclamada intolerància respecte de la corrupció política quan tothom sap que destacats càrrecs del PP madrileny estan encausats i en alguns casos presos per assumptes foscos que la justícia ha hagut d'indagar o encara indaga. Un al·legat que la senyora Díaz Ayuso va rematar amb una coneguda cita de don Mariano Rajoy: «Quan dic mai, vull dir mai». Una frase que aquests anys haurem sentit moltes vegades en boca de personatges del PP quan van ser cridats a capítol pels jutges per aclarir la seva possible implicació en sonats escàndols.

En la novel·la de l'escriptor escocès M. Barrie Peter Pan es descriu una illa fantàstica, el País de Mai Més, que estava habitada per uns nens, els nens perduts, que vivien al marge de tota obligació. Durant un temps, pràcticament fins ara mateix, el PP va ser el País de Mai Més i el senyor Rajoy, Peter Pan. Dit el que antecedeix, quedem a l'espera de la gestió de la senyora Díaz Ayuso que promet entreteniment. La llibertat és un concepte que admet incomptables declinacions, i una de les últimes me la brinda un volgut parent, Enrique Sáez Ponte, que va ser director general del desaparegut Banco Pastor i ara és president de la Fundació Juana de Vega. Segons Enrique, que acaba de publicar un llibre amb el títol La llibertat en el segle XXI, «la lluita per la llibertat no acaba mai». Li resultaria molt instructiu llegir-lo, a la senyora Díaz Ayuso.